La tasca i l’esperança: ens en sortirem

Deia Pompeu Fabra, no sé si referit només a la llengua –em penso que no– que no havíem de deixar mai ni la tasca ni l’esperança, que és tant com dir que, a més de tenir un ideal, cal suar una mica per a dur-lo a terme. Ara com ara, la nostra tasca immediata, la de cada dia, avui i demà, ha de ser lluitar contra la pandèmia i parar el cop que provoca, sobretot als més febles. Però també, avui i demà, treballar per l’esperança, treballar pel demà, que ha de ser més que simplement –que no és poc– deslliurar-se del virus. Ha de ser més perquè no ens volem conformar amb un retorn a la situació d’abans, a la restauració d’un statu quo anterior. No pot ser això per –almenys– dues raons de pes: en primer lloc, perquè els efectes de la pandèmia, especialment els efectes econòmics i socials, han rebentat qualsevol escenari continuista que hi pogués haver; en segon lloc, perquè s’han posat de manifest situacions injustes que no volem que continuïn.

Per això ens cal pensar i tenir projectes a mitjà termini. Projectes de llarg abast que, no obstant això –la tasca– han de començar aviat, com la llarga marxa de Mao que va començar quan algú va fer la primera passa. De tot això, de projectes de llarg abast, n’ha parlat aquesta setmana el Vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, en una sessió telemàtica organitzada per les Cambres de comerç de Tarragona, Reus i Valls, i amb una nodrida presència –virtual, quin remei!– del món econòmic i institucional del Camp de Tarragona, presentada i moderada per la periodista Núria Pérez.

És un repte engrescador, solidari, pensant en tothom, en sortir-nos-en tots, sense deixar ningú enrere, ningú penjat

Quin és el punt de partida? Les darreres dades conegudes ens indiquen una caiguda del PIB en uns termes desconeguts al nostre passat recent. Si bé hi ha el factor positiu –no hi ha una destrucció de capital fix– el cert és que, en el millor dels casos, podem preveure una recuperació incompleta i desigual al llarg del 2021. I, si hi ha rebrots greus que obliguin novament a solucions dràstiques, l’escenari pot ser molt pitjor.

Davant d’això, sense deixar el curt termini, cal actuar amb mirada llarga. S’han implementat recursos –préstecs bonificats, avals, subvencions, moratòries fiscals– en molts sectors, en tot el que estava a l’abast del Govern de Catalunya, però, a més, cal pensar en un futur diferent.

Aquest futur s’ha de basar en dos motors principals per a tenir èxit durador en un món globalitzat: la indústria –és a dir, la capacitat transformadora, de fer coses– i el valor afegit. No basar-se només en serveis, i menys encara en serveis de baix valor, que només competeixen en salaris baixos.

Uns motors que podran funcionar si els recursos anunciats per la Unió Europea arriben on han d’arribar i en quantitat suficient. I amb els criteris bàsics de rescatar empreses i treballadors, d’abandonar el discurs privatitzador i desregulador, i d’afavorir la cooperació pública i privada, de pensar en gran i, doncs, fer guanyar musculatura a les empreses, i de passar d’una economia de volum a una economia de valor.

I això, a partir de tres eixos: Economia per la vida. Potenciar sectors que s’han demostrat estratègics, capaços de desenvolupar un alt valor afegit, sectors que són necessaris per a les persones: el sector sanitari, la recerca biotecnològica, el sector agroalimentari. Tots ells, en un sentit ampli.

Reindustrialització de nova generació, basada en les tecnologies punteres, en la descentralització, en el coneixement.

Transició ecològica: una economia basada en la sostenibilitat, en la lluita contra el canvi climàtic, en processos nets.

Amb un apunt especialment important per a una part del Camp de Tarragona, i suscitat també a preguntes dels participants. Aquests eixos obren un escenari amb moltes possibilitats per a les comarques amb despoblament i amb envelliment. Treballar de manera descentralitzada, potenciar el sector agroalimentari, revaloritzar els serveis personals, tot plegat permet crear condicions per a fixar població i revertir tendències. Els nostres pobles reviuran.

El repte és immens i ambiciós. La necessitat és gran. Però és, també, un repte engrescador, un repte solidari, pensant en tothom, en sortir-nos-en tots, sense deixar ningú enrere, ningú penjat. Perquè, d’això n’estem segurs, el país se’n sortirà.

*Òscar Peris, delegat del Govern de la Generalitat a  Tarragona