La tragèdia del nen sirià ofegat

F eia molt, moltíssim temps, que una portada de diari, com la del Diari de Tarragona de dijous 3, amb la foto del petit sirià de tres anys ofegat davant de la costa de Turquia, m’havia produït un impacte tan terrible. No crec que cap persona que l’hagi vist, independentment que tingui o no fills o néts d’edats semblants, pugui haver resultat indemne davant l’impacte de la imatge.

El problema és que aquesta foto no és ni tan sols una goteta de la part superior de l’enorme iceberg que suposa la tragèdia siriana, una més de les nombroses de què potser no tenim ni tan sols coneixement.

I per a mi personalment, el més terrible és que com a professor universitari, com a ciutadà, o com a simple persona, ni tan sols sé que puc fer individualment per tractar d’alleujar tantíssim sofriment.

L’únic que he fet avui és una ridícula transferència a UNICEF, que ni serveix per tranquil·litzar la meva convulsa consciència. Sento vergonya de no contribuir a poder pal·liar situacions com l’actual. Als que sí que tenen poder per resoldre conflictes, els demanaria, per favor, que pensin en les seves pròpies famílies, en les històries dels seus avantpassats, i que tinguin un mínim d’humanitat amb les persones que realment pateixen pels drames, als quals lamentablement molts cops no són aliens en la seva gènesi.

No em cap el més mínim dubte que si l’ONU, l’OTAN, la Unió Europea, els BRIC o el sursum corda de torn volguessin realment acabar amb tragèdies com la guerra de Síria, aquesta no duraria més d’una setmana. Algú ho dubta? Com que no l’aturaran pels maleïts interessos econòmics, geoestratègics, etc., ajudin almenys a aquestes pobres gents amb els nombrosos recursos, que per sort dels nostres països, encara tenim a disposició. Ah, i les esglésies (totes), que també s’arremanguin materialment, i que contribueixin no només amb oracions per al final de la guerra, o per les ànimes dels morts.