La trampa del presentisme. Jutjar el passat des del present és sempre una trampa i una frivolitat

El judici del passat des del present és un exercici entretingut que, arribat el cas, pot proporcionar fins i tot algun moment de catarsi, individual o col·lectiva. Ara bé, siguin quins siguin els motius que ens impel·leixin a practicar-lo, val la pena assenyalar que aquest exercici només és possible si l’acompanyem d’un excés de frivolitat intel·lectual.

Posem per cas la democràcia espanyola. Des de fa anys el terme és substituït en molts casos pel despectiu “règim del 78”. Les piconadores treballen amb força per destruir la narrativa d’èxit que s’havia construït al voltant d’aquell exercici de possibilisme que va servir per passar de la dictadura a la democràcia d’una manera força creativa, resumida en la frase del que fou un dels artífex de la Ley para la Reforma Política, Torcuato Fernández-Miranda: «de la ley a la ley». 

Independentment de quin sigui el posicionament de cadascú en 2020 respecte a les reformes que li convindrien al constitucionalisme espanyol, el cert és que convertir avui dia, sense matisos i de dalt a baix, la política espanyola des de 1978 en una estafa és una frivolitat.

Els judicis en blanc i negre sobre els fets o les persones, un cop ha passat prou temps perquè esdevinguin material dels historiadors, sempre ho són una estafa. A Londres, l’estàtua de bronze de Winston Churchill ha estat ultratjada pels manifestants anglesos del #blacklivesmatter, que han pintat a la peanya del monument, situat a Parliament Square, la frase «Was a racist» (Era un racista). 

En un judici sumaríssim des del present segur que trobaríem, si així ho volguéssim, els elements de la seva trajectòria política que ens permetessin afirmar que sí que ho era, de racista. Ara bé, podem aplicar al que fou primer ministre britànic la plantilla dels valors hegemònics del mes de juny del 2020? 

Si ho féssim, no seria només un racista. Haurem de convertir-lo també en un masclista, un explotador, un bel·licista. I anant-hi afegint substantius fins que el dibuix que en sortiria seria el de gairebé un monstre. Es veu clarament que aquest exercici, lluny d’aclarir les coses, les deforma fins presentar-nos una fotografia grotesca, no només de Churchill, si no de qualsevol personatge històric que decidim radiografiar des del presentisme.

Això no vol dir que haguem de renunciar als matisos i relectures que els historiadors, o les persones amb memòria si els fets són prou recents, aporten per tal de complementar, matisar o fins i tot contradir les versions oficials. Però sempre sabent que el passat recuperat no podrà passar de miratge perquè, en la seva totalitat, el temps perdut és impossible d’atrapar i reconstruir.

Més enllà dels fets, és en el terreny del judici moral on hem de ser encara més cautelosos. Com viatgem a l’època colonial sense haver de cremar a la foguera a tots els nostres avantpassats? Com visitem la memòria dels nostres avis sense passar vergonya pel fet que amb tota probabilitat ens trobarem uns masclistes recalcitrants? Anem a la justícia a denunciar per maltractament als pares que als anys setanta encara creien en el càstig corporal per redreçar les rebequeries de les criatures?

El passat col·lectiu requereix certa indulgència, la mateixa que requerim tots i cadascun de nosaltres quan revisitem la nostra pròpia vida. Entendre que, en aquell moment i en aquelles circumstàncies, el bé i el mal, allò acceptable i allò  que no era, era jutjat amb unes altres ulleres, amb regles nascudes d’una altra moralitat i d’altres valors. Això no és un passaport per al relativisme extrem, que permetria justificar les aberracions que ja ho eren quan es van produir.

El que importa és l’efectivitat de les nostres accions en el nostre dia a dia. I per tornar als exemples del principi, és molt millor i més efectiu recuperar l’envoltori de la transició -què fa cadascú des del seu profund desacord amb els altres per trobar una sortida?-  o empeltar-nos del valor que Churchill donava a paraules sagrades com la llibertat, que no pas quedar-se més ample que alt dient que Franco encara és viu o pintar-li l’estàtua a Churchill.

Ens ajudarà més intentar esbrinar fins on haurien d’arribar els homes i dones de la transició amb les circumstàncies actuals d’avui dia -i exigir-nos-ho a nosaltres que som els que podem fer-ho-  o què significa en 2020 -i també obligar-nos a ser coherents amb la resposta- comprometre’s amb la llibertat com en el seu dia ho feu el premier britànic. És el nostre moment el que exigeix una dosi ben gran de presentisme. És a nosaltres mateixos a qui hem d’aplicar la plantilla de valors i moral del nostre temps. La solució està en el present. A les nostres mans.

Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.