Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La treva electoral o com ens ho hem de prendre tot plegat mentre ens demanen el vot

La política no té entranyes. Aquesta frase ens la deia tot sovint l’onclo Marc, germà de ma padrina Herundina, el qual hi tocava més del que podia semblar a primera vista

Jaume Nolla i Martí

Whatsapp
griselda.jpg

griselda.jpg

En diuen la festa de la democràcia, però no deixa de ser una fal·laç expressió moderna per a justificar el disbarat defectuós en què s’ha convertit la democràcia espanyola i, de retruc, per desgràcia, la catalana.

En aquesta treva fràgil entre eleccions i eleccions de la qual podem gaudir els ciutadans (si és que realment tenim la categoria com a tals), cal que ens aturem un moment per a fer alguna reflexió que, de ben segur, incomodarà els personatges que viuen en campanya electoral permanent per a poder aguantar quatre anys més en llurs trones i canongies.

Que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics, com deia Winston Churchill, és un fet. Posar en dubte això és abocar-se a solucions que no saps mai per on poden esclatar.

Tanmateix, el que tenim a casa nostra d’ençà de la mort del dictador (a Catalunya, ens hem podrit tan ràpidament com ho ha fet l’estat sencer) és una pseudodemocràcia. Tot s’aguanta amb agulles d’estendre, d’aquelles de fusta, cascades pel sol i la pluja.
Si quan un personatge sinistre com Alfonso Guerra va tenir la barra d’afirmar sense que li caigués la cara de vergonya l’any 1985, durant la modificació de la Llei orgànica del Poder Judicial, que Montesquieu havia mort, i que a partir d’ara qui triarien els membres del Consell General del Poder Judicial serien els partits polítics, és evident que no cal que s’omplin la boca dient que tenim una democràcia modèlica.

Cert és que potser aquest canvi de llei es va fer amb la sana intenció de regenerar la justícia en mans de magistrats franquistes. Però el pas del temps mostra que no només continua en mans de jutges afins a idees semblants a les que podien tenir els seus antecessors, sinó que a més, ballen al so que dicten partits «pro unidad de la patria» (la seva).

Diguem les coses pel seu nom: el que malauradament tenim és una partitocràcia, i de les dolentes

Cada cop que el xitxarel·lo de torn surt per la televisió o la ràdio dient que «en Espanya hay separación de poderes» hauria de ser detingut i condemnat a galeres.

Diguem les coses pel seu nom: el que malauradament tenim és una partitocràcia, i encara, de les dolentes. Aquí no només qui es mou no surt a la foto, sinó que qualsevol intent de fer alguna cosa diferent és atacat i/o ignorat per part dels partits que amb urpes rabioses no permetran que cap altra posició política intenti prendre’ls el ‘seu’ vot.

Ho hem vist en el cas de Jordi Graupera a les eleccions municipals a l’ajuntament de Barcelona i també ho veiem en alguns altres municipis on apareixen llistes independentistes patriòtiques, les quals són immediatament bescantades pels partits que han agafat la bandera de l’independentisme, tot i que alguns comencem a tenir dubtes raonables sobre la seva adscripció ideològica real.

Que en democràcia la política no té entranyes és un fet evident. M’ho explicava un d’aquests que remena les cireres però que no surt mai a la primera línia de l’arena pública, tot bellugant-se entre les bambolines d’un partit que recentment sembla tenir molta requesta.

Aquest en tal em deia que els seus rivals no eren pas els del partit amb qui batallaven pels votants factibles, ans al contrari. La seva esquena era un mar de punyals de membres del mateix partit que feien mans i mànigues per aconseguir el seu lloc de poder.

Malgrat la crítica suara exposada, sempre diré que cal anar a votar. Peti qui peti. Perquè és un dret i hauria de ser un deure

Amb aquest panorama, aprofiteu, doncs, aquestes poques hores de treva electoral. D’aquí a no res tornen les campanyes amb la retòrica buida habitual. I malgrat la crítica suara exposada, sempre diré que cal anar a votar. Peti qui peti. Perquè és un dret i hauria de ser un deure.

Però això no impedeix que de vegades ho feu tapant-vos el nas, o canviant de partit perquè heu canviat de parer o perquè qui va al capdavant de la llista us fastigueja (encara que militeu en el mateix partit) o simplement perquè Churchill tenia raó.
Qui sap si entre tot el batibull de genteta mediocre i poc preparada pel govern de la Polis, en surti algú honest capaç de fer les coses com cal, amb integritat i dignitat. La possibilitat, encara que minsa, sempre hi és. Vet aquí la part bona de la democràcia, per podrida que aquesta sigui.

Periodista i escriptor excèntric. Periodista, radiofonista, escriptor quan li ho permeten les editorials i mal pagès circumstancial: «No m’ha agradat mai anar a plegar avellanes». Col·labora en diversos mitjans de comunicació, entre els quals destaca RAC1, com a guionista del Sr. Marcel·lí Virgili, personatge amb qui comparteix la dita «com més anys, més desenganys».

Temas

Comentarios

Lea También