La venjança sagnant dels victoriosos. Memòria, responsabilitat i victòries

A cent quilòmetres a l’oest de Hèlsinki hi ha una columna i unes flors envoltades per un mur amb les parets de coure a on hi ha escrits els noms d’aquells que van morir de fam o afusellats per la «venjança» dels guanyadors de la seva guerra civil, l’any 1918.

És l’homenatge de l’Associació dels Antics Guàrdies Rojos als qui van defensar els drets de les classes socials més pobres del país i van perdre davant dels qui en nom de l’ordre i de les lleis van comptar amb el suport de l’exèrcit d’Alemanya.

La revolució russa com a argument de pànic per als rics i els bolxevics com a amenaça van permetre justificar per molts una història tan trista com la nostra i que ara ha complert els cent anys. Història que resumeix la placa que al peu del monument dona fe de la impotència viscuda pels vençuts.

«Els Antics Guàrdies Rojos de Hèlsinki, amb l’ajut dels treballadors simpatitzants, han erigit aquest monument a la memòria dels qui en la Guerra de Classes del 1918 van lluitar per la democràcia i van ser víctimes de la venjança sagnant dels blancs victoriosos».

La caserna de Dragsvik, a Ekenäs, on 3.000 presoners van trobar la mort, és al costat, activa i plena de reclutes que fan els seus nou mesos de Servei Militar, perquè el rus a Finlàndia continua fent por, i per això aquest és un dels pocs països de la UE, amb Grècia i Àustria, a on encara existeix la conscripció (reclutament forçós).

El debat sobre la reinstauració del Servei Militar s’ha obert a França de la mà de Macron i a Suècia el Parlament n’ha autoritzat la reactivació perquè els joves, dones i homes, s’hi puguin apuntar argumentant també la por del rus i les tensions al Bàltic.

És curiós com tornen els debats que crèiem superats

És curiós com tornen els debats que crèiem superats amb arguments també tan coneguts com el de l’enemic permanent, a cada casa el seu.

Dimecres, la Unió Europea commemorava el dia del record per les víctimes de tots els règims totalitaris i autoritaris. Dos vicepresidents signaven una declaració assegurant «tenir l’obligació de recordar el nom dels perseguits i mantenir viva la seva memòria».

Ja sé que el 22 d’agost es complien 79 anys del pacte Molotov-Ribbentrop, ho deia el mateix comunicat, però no estic segura que en ple debat sobre el futur del cos embalsamat del cabdill d’Espanya, Francisco Franco, la Comissió pugui justificar el silenci sobre el qual van patir els europeus d’aquesta part d’aquí, i menys encara quan l’objectiu era el de garantir que «l’explicació de les atrocitats a les noves generacions» servís de vacuna perquè mai més tornessin fets així.

El pacte Molotov-Ribbentrop, ministres respectius dels Afers Exteriors a la Rússia soviètica i a l’Alemanya nazi, va permetre la divisió d’Europa. La Unió Soviètica enviant el seu exèrcit contra Finlàndia després de dividir-se Polònia amb Alemanya. Era l’any 39, igual que aquí. On la Guerra Civil es va acabar a l’abril per obrir la mateixa «venjança sagnant dels victoriosos» que el 1918 van conèixer a Finlàndia.

Memòria, sí. Justament. Memòria i responsabilitat democràtica dels qui políticament i institucionalment representen una societat en què els guanyadors no van saber administrar amb dignitat la victòria. Una mica d’això va també el trasllat del cos embalsamat de Franco.

Fa vergonya escoltar els arguments dels qui parlen d’un problema de formes quan el que algú ens hauria de dir és per què el cos segueix a on és si fa tants anys que Espanya és democràtica.

*Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadenar Ser a Brussel·les des del 1998.