La vida en cru. L’art d’eliminar allò que no cal

Oscar Wilde va dir que la música és la classe d’art que està més a la vora de les llàgrimes  i de la memòria. El creador reusenc Fito Luri acaba de publicar Cru, el setè disc de la seva carrera i també el que marca un salt al buit, la necessitat de deixar-se endur per una senzillesa complexa, per una complexitat senzilla, una mena de despullar-se de tot i transformar aquesta nuesa en un sentiment nou, en una punció que injecti a la vida un nou aire.

Seguint un camí que podria tenir molts paral·lelismes amb els grans artistes plàstics del segleXX, Cru és una mena de ruta d’introspecció, un tornar a la casella de sortida després d’assolir una fita concreta i aprofitar el camí per anar abandonant tot allò que no resulta absolutament necessari.

Amb aquesta idea com a eix central i el toc personal del productor Pau Romero, Luri ha aconseguit onze cançons amb una sonoritat que fascina, que enganxa, que s’acaba convertint en una segona pell i en un motiu de reflexió. S’allunya de la norma, dels territoris plàcids i confortables i aposta per trencar amb les formes dels seus treballs anteriors i buscar aquest progrés tan necessari quan es tracta de sorprendre, de captivar, d’aconseguir esberlar els escenaris coneguts i pujar nous cims.

Johannes Brahms afirmava que compondre no era difícil i que allò que resultava veritablement complicat era deixar caure sota la taula les notes supèrflues. Doncs el Fito ha assolit aquí la complicació màxima, el punt àlgid de la dificultat a l’hora de construir aquestes onze històries càlides, embolcallants i amb el perfum dels moments que marquen, que es recorden.

Ha deixat caure sota la taula tots els elements innecessaris i aquesta solidesa nua arriba directament al cor, sense embuts, sense artificis, sense falses decoracions. Escoltant-lo tens la sensació de tenir-lo assegut al costat, amb una copa a la mà, confessant a cau d’orella allò que l’amoïna, allò que l’emociona, allò que, en definitiva el fa viure.

Però Cru no és només bona música, ja que, amb la complicitat del segell Kasba, el format escollit per comercialitzar-lo és de llibre disc d’alt nivell, amb uns continguts i uns acabats que el converteixen en una petita joia de bellesa sòbria i serena de les que cal conservar.

De fet, les lletres de les cançons, a banda de fondre’s amb la música, també van fer el seu particular viatge i van anar a parar a mans de diferents fotògrafs i ells es van encarregar d’interpretar-les a la seva manera, aportant, a més, aquesta poètica visual que complementa, engrandeix i construeix un joc còmplice amb el contingut del disc.

I dues curiositats, a la cançó Sara el camí va anar al revés i el text va sorgir d’una imatge prèvia de la fotògrafa Anna Surinyach. I la peça que tanca el disc, Del cor a la boca, sorgeix de la lectura del llibre Collites migrades, publicat l’any 1937 per l’advocat i periodista Sebastià Torroja, amic i col·laborador del doctor Emili Briansó, el reusenc que va impulsar i dirigir l’Institut Pere Mata on Torroja va treballar com a administratiu  i, de fet, es podria dir que aquesta cançó es converteix quasi en el símbol i en el paradigma de la nuesa absoluta, ja que es va enregistrar al Pavelló dels Distingits de l’Institut, amb només dos micròfons i la meravellosa acústica de l’indret, convertint-se també en una nova metàfora de la cruesa, de les ments perdudes en un univers paral·lel i no sempre accessible.

Si algú encara no coneix Fito Luri, aquest disc és una impecable, imperdible i meravellosa carta de presentació de les que no s’obliden amb facilitat, un indret on l’ànima busca nous horitzons i s’acosta com mai a la bellesa, a la serenitat, a l’esplendor. Sempre nu, sempre en cru.

Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis, entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.