La violència obstètrica també és violència de gènere

Són onze les dones assassinades el 2020 per violència masclista, segons el recompte de la Generalitat. Per elles i totes les dones que han patit i patiran violència de gènere sortim al carrer cada 25 de novembre. Una data que no és casualitat, sinó que honra l’assassinat de les germanes Mirabal, tres activistes polítiques de la República Dominicana que el 25 de novembre del 1960 van ser segrestades i mortes a cops.

L’expressió més visible de les violències masclistes en la nostra societat són els feminicidis. Per desgràcia, existeixen molts altres tipus de violències que passen desapercebudes, per estar socialment acceptades i normalitzades. N’és un exemple clar el maltractament en els serveis de salut reproductiva i d’atenció al part. Existeix, en els països del sud i en els dels nord, i té nom: violència obstètrica. Es tracta de l’experiència fosca que moltes dones viuen en donar a llum, sovint sense tenir-ne consciència.

No n’hi ha prou en sortir de l’hospital amb un bebè sa. El part és un esdeveniment transcendental en la vida de les dones

Des de fa uns anys cap aquí, els nombrosos testimonis publicats per dones d’arreu del món han generat un gran interès a nivell global sobre aquest fenomen. Una creixent mirada feminista a la maternitat i l’activisme de moltes organitzacions han contribuït en la seua visibilització. A l’Estat espanyol, les associacions Donar Llum o El Parto es Nuestro han fet possible grans passes endavant cap a un part respectat, que es reflecteix en la vigent estratègia d’atenció al part normal.

Tal ha estat el treball de reconeixement que la Relatora Especial sobre la violència contra les dones de les Nacions Unides va recopilar i publicar l’any passat un informe sobre les conseqüències i causes de la violència obstètrica. Un document que marcaria una abans i un després en el seu reconeixement global com a una vulneració dels drets humans d’aquest acarnissament institucional contra les dones.

La violència obstètrica és una apropiació del cos i dels processos reproductius de les dones, que sovint s’expressa en un tracte deshumanitzat. També implica medicalitzar i tractar com a patologia el procés natural de l’embaràs i el part, desposseint les dones d’autonomia i capacitat de decisió sobre els nostres cossos i sexualitat.

No informar-nos degudament de totes les opcions disponibles. Negar-nos alternatives. Coaccionar-nos per accedir a una inducció. Fer-nos tactes vaginals sense consentiment. Privar-nos d’acompanyant. Separar-nos del nostre nadó al néixer. L’ús excessiu o rutinari d’intervencions mèdiques innecessàries. També són violència obstètrica.

L’episiotomia a Espanya es practica en un 89% dels parts vaginals, contràriament al que diu l’OMS

L’episiotomia, per exemple, és una incisió que es fa al perineu per a facilitar el part. Si no és necessari o es fa sense el consentiment informat, por tindre efectes físics i psicològics en la mare, és humiliant i degradant. A Espanya, segons denuncia la Reportera Especial de les Nacions Unides, es practica en un 89% dels parts vaginals, contràriament a les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Parem i pensem un moment en les nostres experiències de part, els parts de les nostres companyes, els relats de les nostres àvies, mares, amigues i germanes. En quants d’aquests relats no hi reconeixem violència obstètrica? Per què hem acceptat aquestes pràctiques com a normals?

«La dinàmica de poder en la relació entre centre de salut i les pacients és una altra causa del maltractament i violència que es veu agreujada per estereotips de gènere sobre el paper de la dona», assenyala l’informe. En cap moment vull acusar a les i els professionals de l’obstetrícia de maltractament. Aquesta violència es produeix en un context més ampli de desigualtat i discriminació estructural, i de patriarcat.

Calen unes millors condicions de treball i més formació sobre la perspectiva de gènere per part de les institucions. No n’hi ha prou en sortir de l’hospital amb un bebè sa. El part és un esdeveniment transcendental en la vida de les dones. N’hauríem de sortir totes empoderares i no infantilitzades, atemorides o traumatitzades. Hem d’acceptar que la violència obstètrica existeix per així poder eliminar-la.

* Periodista. Viu a l’Índia, on treballa com a consultora de comunicació per a ONG i organitzacions internacionals. És de Móra d’Ebre, va estudiar Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili i té un màster en Periodisme Internacional per la Universitat de Cardiff (Regne Unit).