La volta al món en vuitanta estrelles. Començar l’any a l’Hotel Colón

El periodisme m’ha fet fer la volta el món en vuitanta estrelles d’hotels de diferents categories, convivint amb la domesticitat itinerant que comporta l’ofici. Gràcies als meus amics de l’Hotel Roya d’Espot, he pogut comprendre aquesta feina seva de rebre, donar aixopluc i menjar amb confort i gastronomia, i també conversa, caliu i companyia. Unes quantes generacions acrediten la família Farré-Tarrado-Isus, que ara estan enllestint una remodelació que em deleixo per inaugurar amb una llosa de xai i un whisky-sour quan el sol s’acluca darrera el Pui de Linya.

Els hotels als què més he sojornat són bascos. Sobretot, el més bonic, vistes impagables a la badia de la Concha, el Londres, on en tardes tan angleses com el seus nom i estil, hi prenia el te amb l’Ernest Lluch. A l’Ercilla de Bilbao, despatxava amb Javier Arzalluz i Jon Idígoras. El Canciller Ayala de Vitoria-Gasteiz era el campament base de les sessions importants del Parlament i de les meves entrevistes i off the record amb els lehendakaris, ara amics, Ardanza i Ibarretxe. Tots els hotels bascos són d’inspiració anglesa, pel tradicional comerç amb rerefons cultural que es tenen i que culmina en la importació del futbol amb el nom anglès de l’Athletic Club.

La meva corresponsalia a zones de conflicte de l’Avui i La Vanguardia també em va menar al què anomenarem –per no comprometre ningú– «hotels clandestins»: els que m’indicaven ETA i l’IRA que m’allotgés com a mesura de seguretat abans i després de fer una cita i que ells tenien controlats visualment. A l’hotel de Belfast que em feia fer el checking l’IRA, un cop em van treure del llit adeleradament de matinada per una amenaça de bomba, que em va permetre comprovar com es vivien aquelles situacions de quotidiana emergència en els anys dels troubles.

Seqüències ben cinematogràfiques, sí, però res a veure amb els hotels més cinematogràfics en els quals m’he allotjat. Al Mamounia de Marràqueix, un dels espais més meravellosos del món, segons Winston Curchill, que allà es va repartir aquell mon amb Franklin D. Roosvelt. Alfred Hitchcock hi va rodar El hombre que sabia demasiado.

El Plaza de la Fifth Avenue de Nova York és l’hotel més retratat per les càmeres. Hi vaig fer cap convidat pel holding que va importar els centres comercials, quan aquí encara eren impensables i encara més a Catalunya, capital mundial de la botiga i els botiguers. També he estat a un hotel visitat pel cine d’espies, el Kempinski de Berlín, seu de mil-i-una trifulgues de la guerra freda, però que en el meu cas era tot el contrari: l’esdeveniment musical del debut del mestre Ros Marbà amb la Filharmònica (BPO), concert inoblidable. Al Pera Palace d’Istambul, Àgahta Christie hi va fer passar l’assassinat coral de l’Orient Exprés però jo només hi feia un reportatge turístic, «Asia a un lado, al otro Europa», Santa Sofia, la Mesquita Blava, Constantinoble i Bizanci.

La capital europea a la que més he fet cap és París, i allà sempre m’hi esperarà el petit i acollidor hotel Taranne, davant per davant de l’antiquíssima església que dona nom al barri de Saint-Germain-des-Prés i dels dos cafès més cèlebres dels annals de les cafeteries, Au Deux Magots i Flore: anisats aperitius conversats amb Léo Ferré i Jorge Semprún. Al Marriott d’Atlanta hi vaig retratar els jocs olímpics de 1996 abans que es celebressin.

Al Krasnapolsky d’Amsterdam m’hi va enviar el violoncel·lista Rostropóvitx, que em va concedir una entrevista amb àpat de foie-gras i passejada pel mercat de les flors. Al Ritz de Lisboa hi vaig fer cap per l’entrevista amb una pianista tan bona com ell al cello, Maria Joao Pires. A l’Esplanade de Zagreb pensava que Iugoslàvia era una federació socialista model que mai no hauria pogut trinxar una guerra cruel. Des l’Hotel del Partido [comunista] de Santiago de Cuba vaig evocar in situ els Pasajes de la guerra revolucionaria del Che Guevara...

...I aquest cap d’any l’hem fet a l’Hotel Colón, amb vistes a la catedral de Barcelona. Gairebé estrenàvem una remodelació afortunada que li ha mantingut la personalitat clàssica i el confort europeu front a les fredes estètiques japoneses massa de moda pel meu gust. Regit per professionals eficacíssims, educats, simpàtics, i feliços d’atendre també clients amb els qui poder parlar en la seva llengua.

Fa estrany dormir a un hotel a la teva ciutat, però vivint ara a Torredembarra i amb toc de queda, era l’única oportunitat de sopar i fer el raïm amb els amics estimats. A casa de l’Annalisa i en Raimon, vam obrir les portes al 2022. I resulta que la primera actuació d’en Raimon a Barcelona va ser a l’Hotel Colón, per la festa literària de Santa Llúcia, 13 de desembre de 1962. Hi va cantar Al vent, que seguim cantant amb la mateixa convicció, «buscant la llum,/ buscant la pau,/ buscant a déu».

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. Ésautor d’una vintena de llibres sobre els conflictesirlandès i basc, la memòria de la lluita contra la dictadura i la música. ‘Memòria de la resistència antifranquista’ és el seu últim títol.