Más de Opinión

Opinión La Tribuna

L’abstenció electoral

No hi ha hagut voluntat de fer una llei electoral catalana. I és així com es produeix una situació tan cridanera com que havent obtingut el partit guanyador 50.000 vots més que el segon, s’ha quedat amb el mateix nombre d’escons

Ponç Mascaró Forcada

Whatsapp
L’abstenció electoral

L’abstenció electoral

L’abstenció, malauradament, va ser el partit més votat a les eleccions catalanes del 14 de febrer, dia de Sant Valentí. L’amor polític es va quedar a casa i no va sortir al carrer. L’estimació no deu ser excessiva. També és cert que no era un dia fàcil sinó més aviat plujós i fred.

De totes maneres les decisions dels organitzadors electorals tampoc eren massa brillants. La recomanació que la gent major votés un diumenge abans de les dotze era molt justeta per persones que ja no practiquen l’atletisme i que potser necessiten un bastó o un caminador o fins i tot una cadira de rodes. La tieta de la cançó del Joan Manel Serrat que tenia un missal adormit sobre la tauleta de nit, no crec que tampoc hagués arribat a l’hora per votar.

A la primera lectura de la missa del diumenge passat, dia electoral, del llibre del Levític es deia i amb relació als leprosos que: «han d’anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca i han de cridar impur, impur». Doncs bé ,no sé si per seguir amb la litúrgia del diumenge, els organitzadors electorals, van posar de set a vuit del vespre per votar les persones, vinculades d’una manera o altra i de manera personal i pròpia, amb la dura pandèmia de la Covid-19. O sigui que gairebé, com els leprosos del Levític, amb la boca tapada, és com si anessin cridant «impur, impur», perquè tothom els conegués i veiés, ja siguin membres de les meses electorals, representants de l’administració, cossos de seguretat, representants de partits polítics i qualsevol persona que passés per allí. I per cert alguns d’ells devien ser veïns. Deu ser, aquesta, una nova i sorprenent versió i interpretació de la normativa de protecció de la intimitat, sobretot de la sanitària, que encara és més íntima. Perquè és evident que gairebé tots els qui s’acostaven a votar de set a vuit del vespre tenia problemes amb la Covid-19. I per tant eren descoberts, amb DNI inclòs.

Val a dir també que la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de l’1 de febrer passat, tampoc va permetre ajornar les eleccions catalanes. Però no va ser perquè posés al davant del dret fonamental a la participació pública i política mitjançant el vot, i amb relació al dret fonamental a la vida i a la salut, sinó perquè és ve a dir que la Generalitat, vistes les mesures preses, indicis i situacions existents, no acabava de justificar adequadament la força major per ajornar les eleccions. Això és opinable, però això és el que es creu, modestament, que es pot deduir d’aquesta sentència. Sigui com sigui és obvi que una pandèmia no és el millor moment per anar a votar. També hi ha un altre motiu, també formal per no anar a votar i és la legislació electoral que s’aplica a Catalunya i que afavoreix els grups independentistes, ja que no ha interessat, després de tants anys, fer una llei electoral catalana. I és així com es produeix una situació tan cridanera com que havent obtingut el partit que va guanyar les eleccions una diferència d’uns 50.000 vots a favor seu, amb relació al segon, ha quedat amb el mateix nombre d’escons, és a dir, 33. Però encara és més cridaner el que passa a continuació: que havent aconseguit el segon grup una diferència a favor seu amb relació al tercer d’uns 34.000 vots, aquí sí que el segon grup ha aconseguit un escó més que el tercer. O sigui el primer amb 50.000 vots no aconsegueix un escó més i el segon amb 34.000, sí.

Evidentment les 50.000 catalanes i catalans, que no són pocs, i a més de les zones més poblades de Catalunya i més bé de la costa, que veuen que el seu vot no ha servit per a res, la pròxima vegada potser s’ho pensaren a l’hora de tornar a anar a votar.

I a totes aquestes qüestions que podríem qualificar de forma, però importants, i podem afegir una altra qüestió de fons, que és la constant desafecció dels electors envers els polítics estatals i autonòmics, ja que han convertit els parlaments en olles de discussions pujades de to i amb poques solucions reals per a la gestió i les preocupacions dels ciutadans en el seu dia a dia. Aquests darrers anys el Parlament de Catalunya, per cert, ha estat un bon exemple d’això. Doncs bé totes aquestes coses juntes possibiliten l’abstenció i a més a més, el creixement dels extrems polítics. Creixement del qual es queixen, precisament, i fins i tot s’estranyen, curiosament, els seus propis causants, amb la seva ineficàcia envers les coses senzilles i amb la seva manca de capacitat d’una gestió, que no sigui la rutinària. I que per cert aquesta ja la fan els funcionaris, que d’altra banda la saben fer sols. Se suposa que deu ser perquè pensen que estan cridats a tasques històriques més brillants, però que en realitat, i malgrat que passen els anys, no arriben mai.

Un 53,55% de participació a les eleccions catalanes del dia de Sant Valentí: rècord històric d’abstenció en unes eleccions parlamentàries catalanes. Amigues i amics passin i mirin. El Parlament de Catalunya més votat per l’abstenció de tota la seva història es disposa a inaugurar la seva legislatura.

Ponç Mascaró Forcada: Doctor en Dret, va treballar durant més de trenta anys a l’Ajuntament de Tarragona, on va ser secretari general amb els tres primers alcaldes de la democràcia. Ha rebut nombrosos reconeixements per la seva tasca. 

Temas

Comentarios

Lea También