L'acció de Catalunya a l'exterior

En què quedem? He llegit en algunes columnes d’opinió, en aquest periòdic i en altres, el menyspreu i la inutilitat respecte als viatges del president Puigdemont i del seu antecessor, Artur Mas, a l’exterior. El govern de Rajoy i alguns periodistes es reien de les sortides a diferents països del món quan explicaven que Espanya no permet un referèndum a Catalunya per conèixer quina és la voluntat d’aquest poble respecte a l’Estat. Ara ja sabem que les accions catalanes són vigilades, controlades i, en tot el possible, evitades des del govern de Madrid. Si realment les explicacions catalanes a l’exterior significaven només un fart de riure, per què ara s’han delegat dues ambaixadores per contrarestar-les a més de posar en guàrdia totes les ambaixades del món?

Quan algun mandatari mundial no rebia la representació de Catalunya a l’exterior, suposàvem que alguna intromissió espanyola exercia la potencialitat estatal respecte al que podia dir una simple autonomia. Ara ja ho sabem de cert. Queda clar que les suposades intuïcions eren certes. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ja ho ha declarat públicament. Aquelles accions fallides de Catalunya no significaven, per a alguns, cap altra cosa que fer riure per aquestes inoportunes actuacions. De l’Estat se’n fotien i periodistes i opinadors ho remataven amb les desqualificacions més desafortunades hagudes i per haver. On van des d’una autonomia a explicar què passa a Espanya, si no els escolta ningú?

De moment, quan els màxims representants de la política catalana van a l’estranger poden parlar en anglès, francès, italià i també en altres idiomes, a més del castellà i així ho demostren públicament. El president Rajoy sempre, suposadament, l’acompanya un traductor al seu costat per poder entendre’s amb els seus interlocutors a l’estranger. I, fins i tot, quan es dirigeix a la gent de Galícia, nacionalitat d’on ell és fill, ho fa en castellà. Això fa suposar que l’únic idioma que coneix és l’espanyol. Ho fa per patriotisme i nacionalisme espanyol? O ho fa per ignorància lingüística? Que cada lector es quedi per ell la seva resposta per no desitjar ni pretendre ofendre qui ens representa a les més altes instàncies estatals com a cap de govern.

Al marge lingüístic, la realitat és que bona part dels catalans saben que per viatjar per Catalunya hem de pagar autopistes, al contrari d’altres regions. Les infraestructures necessàries per al nostre desenvolupament no es construeixen. El govern català sofreix un escanyament financer extraordinari quan a Espanya s’han malbaratat centenars de milions sense utilitat ni rendibilitat com l’AVE, aeroports i altres. Per viatjar amb tren des del sud de Catalunya a Barcelona tardem entre dues i tres hores i sempre arriben amb retard per manca de vies doblades. Per desplaçar-nos amb avió a algunes destinacions determinades del món s’ha de transbordar per obligació a l’aeroport de Madrid. No es deixa construir el Corredor del Mediterrani per donar sortida als productes de les comunitats més actives d’Espanya. Els ports de Barcelona i Tarragona s’han de controlar des de Madrid, sense permetre la seva autonomia que dificulta el desenvolupament econòmic regional. Patim determinats colls d’ampolla per arribar als aeroports i els ports més significats de la nostra geografia per manca d’inversions... Això i tantes altres realitats, ningú no les pot negar i som els set milions i mig de catalans qui les patim tots els dies, en contrast amb les vies de trens regionals quadruplicades que arriben a Madrid, les autovies gratuïtes i les autopistes de pagament que circumval·len la capital estatal que per manca de rendibilitat s’han de subvencionar amb els diners de tots els contribuents espanyols... I així tantes i tantes altres obvietats que advertim tots els qui vivim a Catalunya en temes culturals, socials, lingüístics, econòmics i de tota mena, quan som, paradoxalment, el motor econòmic espanyol i un dels més significatius d’Europa.

Segurament que algunes d’aquestes realitats són les que els mandataris catalans expliquen fora del seu país. I, com és natural, al govern de Madrid no els agrada que una simple autonomia vagi a explicar pel món com funciona Espanya i que la vicepresidenta del govern s’atreveixi a qualificar de «no veritats».

Nosaltres, els catalans, no podem sentir-nos contents de tantes irregularitats i contradiccions. Alguns ho manifestem públicament. Altres s’adonen que les coses no poden continuar com fins ara i demanen canvis polítics i poquíssims ho neguen rotundament, sense admetre-ho. Vet aquí que el 80% dels catalans desitjaríem un referèndum per conèixer la realitat. Però no! Sembla, pel que manifesta la vicepresidenta del govern, que aquí, a l’Estat espanyol, les veritats s’hagin d’amagar i quan es publiquen s’han de contrarestar amb diners dels contribuents, enviant ambaixadores pel món, comptant amb impostos recaptats a Catalunya.

La veu de la majoria no compta. El que val és la voluntat d’un govern tacat per innombrables irregularitats i que amb la seva majoria absoluta de moments passats, i que mantenen activa malgrat la governabilitat en funcions, han de fer prevaler només pel seu afany de manar sense escoltar la veu de la majoria de catalans i espanyols que demanen canvis. L’actual situació no pot continuar de cap de les maneres, però ells mantenen que els canvis portaran la seva Espanya –la desigual Espanya– al desordre, la caiguda del suposat creixement i el desori econòmic.

Vet aquí, doncs, que l’acció catalana a l’exterior no agrada gens ni mica. Podria arreglar-se perfectament sense sortir de les fronteres actuals. Però per això caldria dialogar, cedir, invertir i no asfixiar Catalunya, i cercar solucions òptimes per a tots. Com diu el president Puigdemont, els ambaixadors només els caldria desplaçar-se 500 quilòmetres i ara n’han de fer milers per contrarestar allò que no els agrada. Però Espanya és així –o els qui manen s’ho creuen– i tots, catalans i espanyols, hem de pagar les conseqüències corresponents.