Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Lagom, la vida en la seva justa mesura

N’hi diuen nova normalitat. Però s’assembla massa a la vella. La de presses i corredisses, d’anar tard i malament. Hi ha d’haver un terme mitjà, entre res i tant

ALBERT MERCADÉ

Whatsapp
ALBERT MERCADÉ

ALBERT MERCADÉ

Les llengües nòrdiques tenen una peculiaritat que m’encanta: fan servir paraules concretes, que només existeixen en aquell idioma en qüestió, i que serveixen per definir conceptes als quals aquí parem poca atenció o directament ignorem. A més a més, acostumen a estar centrats en un element que nosaltres tendim a descuidar: la recerca de la felicitat. Probablement la més coneguda és la danesa hygge, que identifica la voluntat de dedicar esforços a aquelles petites coses que ens ajuden a ser feliços, ja sigui llegir un llibre a la vora del foc o compartir un tros de pastís amb els amics. De fet, els suecs tenen un concepte que hi està directament relacionat: el fika –o la fika, no hi acaba d’haver consens sobre el gènere–, que ve a ser el fet d’aturar el nostre ritme de vida frenètic per respirar i socialitzar una estona, gairebé sempre al voltant d’un cafè.

Una d’aquestes paraules, menys coneguda però a la que atorguen cabdal rellevància en la reivindicada felicitat dels escandinaus i escandinaves, és la també sueca lagom. Tampoc té una traducció directa al català, però vindria a definir una unitat de mesura: «ni poc, ni massa». Ni en falta, ni en sobra. Aquella quantitat justa, suficient.

Vivint als extrems

Els darrers mesos hem viscut immersos en un combinat de sensacions d’alta intensitat que em temo que encara a hores d’ara no hem acabat de desxifrar. Vivències i emocions que dies enrere ni s’imaginaven en l’horitzó dels possibles. Confinaments i desescalades. Dels carrers callats a sentir-los cridar més que mai. En pocs mesos hem passat del silenci total i la vida cap endins a sentir l’ànsia dins el pit. La pressa per tornar a tenir-ho tot. Per recuperar allò que ens pensàvem nostre.

Aquests mesos havíem recuperat el control de la nostra vida. Foto: EFE

I així ens mirem ara: desescalats. Vista enrere i sembla que ja només quedi el record, el solatge emocional de quan se’ns va obligar a renunciar a tot i menys a nosaltres. Només nosaltres i tot el nosaltres. De quan ens ho van treure tot i, mira tu la paradoxa, vam recuperar el control de les nostres vides. I vam viure la vida descafeïnada, i el silenci fet rutina. Veure poques coses, parlar amb poca gent. Sortir a passejar, només a passejar. La vida sense contratemps ni imprevistos. Sense grans missions, expectatives ni urgències. Els dies d’anar fent. La vida senzilla.

I, pam. De sobte, s’obren els llums i tots a córrer. De zero a cent en sis segons. És la nova normalitat (sic), que s’assembla massa a la vella. Que ens retorna els antics tics, de presses i corredisses. Com si algú ens empentés per darrere. Com si poguéssim recuperar el temps perdut. Circulen, circulen, aquí no ha pasado nada, aquí no hay nada que ver. I ja hi tornem a ser. Sopars i retrobades, que no pari la roda. Que sí, que vull tornar a la vida social, però no autoimposada. No feta obligació, ni amb triple ració d’intensitat.

Tornar al món d’abans?

Heus aquí el gran dilema. I, ves per on, que crec que no vull tornar a allò. No vull tornar a hipotecar el control de la meva vida. A sobreeixir dies de plans, actes i compromisos per la por a dir que no. Per por de sentir el buit. De tornar a anar amb el pilot automàtic, sempre ràpid i tard. D’haver de mirar cinc setmanes endavant per poder trobar dos dies lliures. Que sigui la inèrcia qui prengui per tu les decisions. Hi ha d’haver un terme mitjà, entre res i tant. Un punt d’equilibri. Que ens deixi gaudir del territori, ara que per fi ens hi hem reconciliat. Que faci els nostres barris postals de vida, no parcs temàtics al servei de senyors amb càmeres de fotos i diners. Que ens deixi riure amb els amics, és clar. Però, de tant en tant, tornar a gaudir del silenci. Aquell que no embafa, que el pots respirar. La vida en la seva mesura justa. Ni poca ni massa. Sense excessos ni mancances.

* Periodista. Actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra.

Temas

Comentarios

Lea También