L’altre referèndum

No em referiré a les diferents anomalies, provocacions i accions violentes que han envoltat la votació de l’1 d’octubre sobre si els ciutadans de Catalunya eren partidaris o no d’assolir la independència. No ho faré, perquè per una banda es necessita molta fredor per jutjar tot el que ha passat, i per l’altra les emocions a flor de pell em trairien. Hi poden haver hagut errors en uns i altres, però sóc dels que penso que qui té més força, l’ha de deixar per atendre algunes posicions contràries i arribar a acords. Només així és possible la pau i la convivència entre afanys, ambicions i cultures diferents. 

La Tribuna d’avui es dedica a una nació poc coneguda que el dilluns de la mateixa setmana va votar un referèndum, aquest no vinculant, quines paperetes portaven escrit: «Vol vostè que la regió del Kurdistan així com els territoris kurds fora de la regió esdevingui un Estat independent?» Van votar el 72,16% de la població censada, els vots favorables a la independència van ser el 92,7%. La votació, celebrada només al Kurdistan iraquià (85.000 km2 i 5 milions d’habitants), que gaudeix d’una forta autonomia, va comptar amb l’oposició de la majoria del parlament de Bagdad, de la Cort Suprema de l’Estat, i del Govern. A les zones on la població kurda es barreja amb altres grups ètnics, com a Kirkuk, hi arribaren tropes iraquianes i milícies xiïtes, però fora d’algun incident aïllat a tot arreu es va poder votar amb molta tranquil·litat.

No obstant això, el president Barzani no ha declarat la independència per les pressions contràries de l’Estat iraquià i els altres estats veïns que tenen veritable por que el clam independentista s’estengui pels seus territoris habitats per kurds, a més a més de la intervenció dels Estats Units, que volen que les tropes kurdes (els peixmergues) continuïn lluitant contra el DAESH.

El clan Barzani que domina el país sota les sigles del PDK (Partit Democràtic del Kurdistan) amb el suport de la UPK (Unió Patriòtica) del clan Talabani, van estar a favor del referèndum, mentre que el Moviment Goran creien era prematur realitzar-lo, i el Grup Islàmic Kurd proper al Govern de l’Iran s’hi oposava. Ara bé, guanyat el referèndum, Massoud Barzani no ha proclamat la independència en espera de dialogar amb Bagdad i obtenir avantatges i no amenaces, avantatges que poden estar relacionades amb la inclusió de l’àrea de Kirkuk dins de la regió autònoma kurda.

El cas dels kurds és ben insòlit, com a nació distribuïda entre diferents estats que, malgrat declaracions i acords internacionals, continua sense poder esdevenir membre de l’ONU. Els kurds són un poble d’origen molt antic relacionat amb els medes. 

El territori que ocupen té una extensió equivalent a la d’Espanya, i s’estén des de l’àrea del llac de Van a Turquia, a més de 1.600 m d’altitud, per seguir la zona muntanyosa que entronca amb les serralades del Zagros, amb alçades superiors als 3 i 4 mil metres, i grans valls interiors on es practica l’agricultura i la ramaderia. Aquest extens territori està dividit bàsicament en quatre estats (Turquia, Iran, Iraq i Síria) i en total es compta hi ha uns 40 milions de kurds, a Istanbul sol en sumen uns 3 milions.

L’àrea kurda va quedar dividida entre l’imperi persa i l’otomà, i després de la I Guerra Mundial, els aliats van retallar el segon imperi en profit dels seus interessos. El tractat de Sèvres, signat l’agost del 1919, desmembrava el domini dels soldans i creava bon part dels estats actuals del Pròxim i Mitjà Orient. Tres articles del tractat, permetien la creació de l’Estat del Kurdistan, però aquest mai entrà en vigor. Sorgiren problemes en el traçat de les fronteres del Kurdistan amb Armènia i la nova Turquia, i Anglaterra ho aprofità per formar sota la seva protecció el nou Estat de l’Iraq per quedar-se amb els pous de petroli del nord i del sud de l’antiga Mesopotàmia.

La situació dels kurds de l’actual Turquia va ser i és molt pitjor, que la dels de l’Iraq i de l’Iran. Hi hagué una forta política assimilista sobre els kurds, arribant a negar-los-hi la condició de kurds i anomenant-los «turcs de les muntanyes», fent-los-hi adaptar els noms a la llengua turca, obligant-los a escolaritzar en turc, etc. La situació ha variat, segons els governs, però les opressions han provocat resistències i revoltes.

Al Parlament de Catalunya el juliol del 2014 es va debatre una moció presentada per Iniciativa i Esquerra Unida que demanava reconèixer el dret a l’autodeterminació de palestins i kurds i el dret dels sahrauís a celebrar un referèndum vinculant. Curiosa proposta que rebutjà el PPC i Cs, que tampoc agradà al PSC per incloure-hi als kurds, i a CiU pels palestins, ja que anava en contra d’interessos vinculats amb Israel.

Les nacions sense estat ho tenen certament difícil per esdevenir independents, sigui per les pressions del mateix estat, o encara de manera més general pels interessos dels estats propers i de les potències mundials, que només solen donar suport a aquelles conjuntures que els hi van bé per obtenir aliances i beneficis, per fer de tampó enfront d’estats rivals, o per evitar grans perjudicis a les oligarquies dominants. 

La història i també la geografia ajuden a entendre les situacions i a intentar no topar dues vegades amb la mateixa pedra.