L'amnistia d'avui i sempre. Cinquanta anys d'una mobilització històrica

Per Antoni Batista. Els temps són uns altres, però la democràcia te mancances 
i esquerdes que tenen a la presó nou polítics catalans des 
de fa tres dolorosos anys

02 noviembre 2020 20:30 | Actualizado a 03 noviembre 2020 06:57
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El 3 de novembre de 1970 totes les oposicions antifranquistes es van trobar en una jornada per l’amnistia dels presos polítics. A Madrid, el Tribunal d’Ordre Públic estava enllestint el judici a la direcció del sindicat aleshores il·legal Comissions Obreres, amb Marcelino Camacho de cap del dol al banc dels acusats; l’hem recordat aquest octubre pel desè aniversari del seu decés. A Burgos, estava assenyalada la vista oral del Consell de Guerra contra sis militants d’ETA, als quals es demanaven vàries penes de mort. Catalunya i tot Espanya es van mobilitzar per la causa noble dels drets democràtics que anaven a ser vulnerats en jurisdiccions especials sense cap mena de garantia jurídica. Mobilitzava l’amnistia per sobre de les simpaties que tenien el sindicalisme comunista i l’ETA que aleshores lluitava contra la dictadura.

L’amnistia era una reivindicació àmplia, d’humanisme i generositat més que d’oposició política. Intel·lectuals i artistes van ser detinguts i sancionats simplement per signar cartes a Franco i manifestos demanant la llibertat dels presos. A l’abat Escarré li va costar l’exili per les seves cèlebres declaracions al diari francès Le Monde, i aquella consigna més corejada a les manifestacions i pintada a les parets va esdevenir el segon punt de l’Assemblea de Catalunya, que va sorgir de la tancada de Montserrat arran dels fets que ens ocupen i que serà també cinquantenària.

Del 12 al 14 de desembre de 1970, noms de volada internacional van donar la volta al món per demanar l’amnistia al monestir: Manuel Sacristán, Raimon, Oriol Bohigas, Joan Manuel Serrat, Terenci Moix, Cirici Pellicer, Brossa, Pi de la Serra, Guillermina Motta, Guinovart, Montserrat Roig, Pere Portabella, Ana María Matute... I entre el quadre d’honor dels solidaris, Espriu i Miró i dos futurs Premis Nobel de Literatura que s’estaven a Barcelona, García Márquez i Vargas Llosa. Franco va commutar les penes capitals.

Avui els temps són uns altres per fortuna, i la pena de mort ha estat afortunadament abolida, valgui l’emfàtica redundància. Però la democràcia te mancances i esquerdes que tenen a la presó polítics catalans des de fa tres dolorosos anys.

Amb tractes desiguals i desproporcionats i vergonyes alienes si els comparem per exemple amb els polítics condemnats pel GAL, una organització criminal amb delictes de sang, que van fer menys presó que els pacifismes de pedra picada de Bassa, Cuixart, Forn, Forcadell, Junqueras, Romeva, Rull, Sánchez i Turull. L’amnistia els hi rescabalaria la justícia que no els hi han fet, i assossegaria la nostra trasbalsada realitat social i institucional.

Aquell 3 de novembre de 1970, el clam per l’amnistia va ser tan impressionant que La Vanguardia hi va dedicar mitja pàgina, espai inversemblant en aquell periodisme de possibles contra censures, que tan be administrava el seu director, l’enyorat amic i mestre d’últimes classes, Horacio Sáenz Guerrero. L’escriptor i crític José Maria Moreno Galván i l’actriu Julia Peña van ser detinguts a Madrid. A Barcelona, hi va haver també nombroses detencions i cops de porra, entre els quals els que vaig rebre jo al míting que Manuel Sacristán, el filòsof marxista espanyol més important de tots els temps, va fer al campus de l’hospital de Sant Pau de la facultat de Medicina de la UAB. Van arribar uns quants jeeps de la policia armada, «els grisos», es van desplegar en «maniobra de abanico» i a mi em van estossinar fins que se’n van cansar.

El doctor Ignacio Anguera em va guarir i em va protegir de la policia no donant parte ni obrint història clínica, i celebro cada 3 de novembre com una mena de segon aniversari. Recordo amb afecte i agraïment el doctor Anguera, excel·lent metge, bellíssima persona, que després aixoplugaria els estudiants rebels d’una meravellosa generació de metges –les doctores Maria Alonso, Antonieta Andreu, Mercè Bonet, Salut Brunet, Aurora Falcó, Elvira Méndez...; els doctors Pep Bantulà, Enric Batlle, Joaquim Camprubí, Manel Capell, José Luís Lillo, Jaume Miquel, Pep Ramos, Juanjo Sopeña...– a la casa de Montcorbau, de plenilunis i constel·lacions sobre la Vall d’Aran. El doctor Anguera va morir el proppassat 4 d’abril per la Covid-19.

Al costat d’aquells records del metge que no vaig ser, amb el meu llibre ETA i nosaltres (edit. Pòrtic), tanco el meu cicle de periodisme basc, que em va venir a trobar d’una manera tan personal el 3 de novembre de 1970, quan jo estrenava divuit anys a divuit graus de temperatura màxima que, abans del canvi climàtic i del Halloween, m’havien permès celebrar la castanyada.

 


Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.

Comentarios
Multimedia Diari