L'amor al segle XXI

El pas per l'oposició i la desaparició política de Pujol van liquidar l''entente cordiale'

19 mayo 2017 23:29 | Actualizado a 22 mayo 2017 21:42
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La coalició de CiU ha estat des dels seus inicis com una mena de relació interessada (per ambdues parts) a l’estil d’aquells matrimonis tan característics del segle XIX i començaments del XX en què tothom hi sortia guanyant. Un exemple clàssic el constituïen els nombrosos prometatges entre una puixant burgesia, benestant i acomodada (però nouvinguda entre els cercles de poder), i una aristocràcia (si és que en aquest país n’hi ha hagut mai cap) decadent, àvida de recobrar les esplendors d’unes èpoques ja massa llunyanes.

No es tracta ben bé d’un paral·lelisme mimètic, però es poden trobar força semblances per al cas de CiU entre, per un costat, una CDC que a finals dels anys 70 emergia amb una força considerable de la mà de Jordi Pujol (tot i que sense el pedigrí que només s’assoleix després de molts decennis de trajectòria política) i, per un altre costat, una UDC que en aquells anys disposava de tota la tradició del món, però sense la força i la implantació de la qual gaudia CDC. L’establiment de la coalició de CiU va suposar un acord molt avantatjós per a ambdues parts, tot i les topades lògiques entre tots dos socis ateses les tradicions polítiques força dispars que arrossegaven: els uns bevien de fonts liberals i, parcialment, socialdemòcrates i, els altres procedien d’unes arrelades conviccions democratacristianes. Aquestes topades, en qualsevol cas, no havien de representar cap problema en un context de vents electorals favorables, però el pas per l’oposició i, sobretot, la desaparició política d’una figura aglutinadora com la del president Pujol van suposar el final de l’entente cordiale i, sobretot, l’exploració de camins alternatius per part d’ambdós partits.

Al marge de les previsibles escenificacions públiques de les discrepàncies tot just abans d’unes municipals, fàcilment explicables en termes d’exhibició de força abans de negociar les llistes conjuntes (vegeu, per exemple, els casos de Vic o Lleida), el cert és que aquests moviments tenen cada cop més d’estratègia i menys de tàctica, un cop vistes les diferències força insalvables entre CDC i UDC al voltant de la qüestió nacional i el model d’estat. La de CDC i UDC ha estat una relació més aviat típica dels segles XIX o XX, però difícilment sostenible al segle XXI. Temps al temps.

Comentarios
Multimedia Diari