Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Lara, un dels ponts entre Catalunya i Espanya

Els ponts que va parar Lara encara són possibles amb persones significades o entre polítics
Whatsapp

Ens ha deixat un dels homes importants i d’una trajectòria empresarial impecable que cercava una solució entre les desavinences entre Catalunya i Espanya. Sempre mantenia públicament que era català i era espanyol i des de la seva força empresarial no desitjava la separació entre ambdós, fins i tot amenaçant d’emportar-se la fiscalitat de les empreses d’aquí a Madrid. Volia continuar sent espanyol però dins d’una Catalunya no discriminada per una Espanya absorbent. Recordo aquelles paraules pronunciades per ell mateix en què el pare té quatre fills i un d’ells se sent menystingut en no percebre les mateixes compensacions que la resta, i per aquest fet s’enfada i s’incomoda; el pare de tots quatre cerca la fórmula per donar solució al problema entre els germans. Un emprenedor nat que, a manera de pare, és capaç d’entendre que dos periòdics tan distants com La Razón o l’Avui, tots dos poden disposar del seu capital i la seva inversió. Un negoci, provingui d’un o altre lloc, l’important és el seu compte de resultats i si són òptims ja s’han aconseguit els seus objectius. Un home pràctic, intel·ligent i pragmàtic, que manté una potència editorial en català i a la vegada en castellà, sent un abanderat arreu del món de les lletres i la comunicació.

El Sr. Lara desitjava ser un pont entre el descontentament manifest de la persona que viu els problemes d’aquí i la supèrbia de la majoria absoluta a les Corts, observada des de lluny com un fet transitori d’una autonomia més i amb la perspectiva de conceptes analitzats sota bases diferents. Volia ser una de tantes persones que creien que negociant es podrien assolir unes solucions i no haver arribat a la postura radical que ha propiciat la voluntat independentista d’una bona part de la societat catalana. Podrien sumar-s’hi molts altres empresaris catalans, sobretot els més significatius, que per lligams dels seus negocis d’aquí i els d’allà, veuen que part dels seus interessos poden trontollar. La mateixa presidenta del PP català, la Sra. Sánchez-Camacho, en el seu moment, que seguia la mateixa posició, havia apostat per un millor finançament de Catalunya. Les coses, només de viure a Catalunya, malgrat seguir criteris ben diferents i contradictoris, ja es veuen d’una forma distinta. Però des de Madrid, seguint la paràlisi, la sordesa i la manca de diàleg, la van desautoritzar. Per no perdre la seva cadira política s’ha vist obligada a continuar pel camí de la confrontació i a la trencadissa de tots els ponts possibles. Existeixen empresaris que pels negocis estesos arreu de la Península, com el Sr. Lara, voldrien el diàleg per sobre del trencament, com el món de la banca i altres multinacionals. I és natural, encara que personalment jo crec que la separació en dos Estats no hauria d’afectar els seus negocis. Les fronteres econòmiques, com les polítiques pràcticament, van igualant-se. I es tendeixen a unificar més i més a mesura que també s’hauran d’igualar les distintes fiscalitats nacionals. No es pot operar com a europeus i, en canvi, pagar diferents IVA carregats sobre els productes o no correlacionar els impostos generals d’empreses i treballadors. Els interessos que es regulen des del BCE ja són iguals per a tothom malgrat les primes de risc que castiguen les economies més febles. També això s’ha d’arribar a millorar.

Però existeixen altres fets, aquests més difícil d’introduir-nos-hi, que per mantenir els seus grans negocis –no així els petits i mitjans– volen continuar mantenint prebendes que, pel fet de ser el que són, els vénen afegides. Només cal advertir que per Podemos, l’acció social del Banc de Santander, els allunya d’allò tan despectiu que cataloga a la majoria de la resta ‘la casta’. Negocis que des dels cims polítics els arriben i els beneficien, sense la majoria dels cops pervenir el coneixement del gran públic i tampoc el de la premsa.

L’empresariat català sempre històricament ha estat un pont entre Catalunya i Espanya. Des de segles, els empresaris catalans, més atrets per les innovacions estrangeres, sempre necessitaven noves fórmules d’actuar i com les limitacions polítiques pròpies els ho impedien havien d’anar a Madrid, als governs corresponents, en dictadura o en democràcia, a cercar noves formes de negociar i accedir a nous mercats. El diàleg sempre ha estat permanent perquè la força econòmica d’uns i la força política dels altres es contrarestaven i eren complementàries. Això amb la majoria absoluta del govern del PP s’ha dissolt i ha matat aquella ‘gallina d’or’ que parlant la gent s’entén.

Un fet és el gran món empresarial, com advertia abans, i l’altre el petit i el mitjà, i sobretot el poble en general. La sobirania, malgrat les desavinences existents, va avançant i com més negacions arribaran des de Madrid més facilitats s’imposaran pel seu increment. Els ponts encara són possibles amb persones significades o entre polítics, però si els contrasentits avancen per un costat i per un altre, cada cop es radicalitzen més i les dificultats es van eixamplant. Vet aquí que el Sr. Lara, un d’aquests punts de positivisme, ens deixa una lliçó i una petjada que ben bé podria ser seguida per gent de bona voluntat.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También