L'arribista o l'habilitat de les bones parauletes per continuar aferrats a la trona

L’il·lustre polític i periodista tarragoní Antoni Rovira i Virgili va descriure a la perfecció els polítics que tenim avui dia. I això que ell parlava dels seus contemporanis dels anys trenta de la centúria passada.

En les seves memòries titulades Els darrers dies de la Catalunya republicana, tot observant el desconsol dels exiliats que ja havien travessat la frontera, diferencia clarament dues menes de persones que té a la vora: d’una banda, tot i la tristesa del moment, hi ha els intel·lectuals que se saben amb prou valors per refer-se en alguna altra banda i els polítics idealistes, que tot i veure-ho fumut, mantenen viva la flama de l’esperança.

I d’altra banda, observa la gran desolació del que ell anomena polítics arribistes i aprofitadors. Aquests, segons Rovira i Virgili, «són aquells que per a ésser alguna cosa, necessiten una posició, un càrrec, un cotxe, un posat d’importància...» i que si mai perden això, resulta que ho han perdut tot. «Enlairats ràpidament, cauen ràpidament. Sortits del no-res, tornen al no-res».

Et diuen que pactar és bo, que és un invent català. Ho era quan els catalans érem independents i el rei havia de pactar amb les Corts Catalanes

Aquesta és l’aflicció que Rovira i Virgili veia en els polítics arribistes que tot just havien travessat la frontera. És la mateixa tristesa que vam veure la nit de les passades eleccions municipals en la cara d’una arribista barcelonina que tots coneixeu prou bé: Ada Colau.

Curiosament, l’endemà, un cop certs mecanismes es van posar en marxa (i Miquel Iceta és un especialista en activar mecanismes), Ada Colau, amb el seu afany de no voler tornar al no-res i un cop ben ordida la maniobra, va sortir en públic amb la tranquil·litat de tenir un pacte no escrit amb el PSC i un suport tàcit i reservat d’un gran conspirador, Manuel Valls.

Això sí, entre silencis i bons propòsits, Colau assegurà que parlaria amb tothom, no negociaria amb segons qui, exposà un ajuntament progressista... però era evident que tot ja estava «atado y bien atado» i les anades i vingudes que ens han ofert les televisions en una mena de serial de sèrie B, ja se sabia que només eren això: comèdia a la plaça.

A Barcelona ara tenim un petit neo-Napoleó autoritari expulsat de França pels propis francesos tips de les seves maquinacions. 

Actualment el pactisme és una repartidora de menjadores que només serveix perquè tot continuï igual 

Valls, aquesta figura sinistra (els catalans en tenim una bona galeria), en part responsable de la mort d’un militant ecologista a Sivens el 2014, Rémi Fraisse, en mans dels antidisturbis que ell va manar ser contundents; aquest socialista francès que quan no el van voler al seu partit es va unir al centredreta de Macron, esperant a veure quina canongia li queia, i Macron el va ignorar; aquest pseudocatalà que adora la cinquena República Francesa creada per De Gaulle, una república que és com una monarquia de facto; aquest individu que quan era primer ministre francès deia tota mena de penjaments a l’esquerra benpensant i permissiva, justament com la que pregona Ada Colau. Doncs aquest individu, ara, resulta que li donarà els vots que fan falta per mantenir-la quatre anys més a l’alcaldia del Cap i Casal de Catalunya. 
Tenim una Barcelona abocada a l’abisme del despropòsit, la brutícia i la inseguretat en una façana de progressisme de pa sucat amb oli.

Rere les bones parauletes i els somriures falsos i nerviosos d’Ada Colau, no hi ha res més que una mena de nou Lerroux (com ell, fabricada per l’aparell de l’estat) disposada a trair qualsevol mena d’ideologia amb la finalitat de tenir el cul ben enganxat a la cadira. Això sí, la ideologia que no trairan mai és la que es basa en la pertinença d’una Espanya «antes roja que rota». Vet aquí què uneix Ada Colau, Jaume Collboni i Manuel Valls: que Barcelona no tingui un alcalde independentista. 

Et diuen que pactar és bo, que és un invent català. Tanmateix ho era quan els catalans érem independents i el rei havia de pactar amb les Corts Catalanes, sabent que res no li seria donat de franc. Actualment el pactisme és una repartidora de menjadores que només serveix perquè tot continuï igual i els arribistes i aprofitadors sense ofici ni benefici continuïn fent veure que treballen per al nostre bé comú.

* Periodista i escriptor excèntric. Periodista accidental, radiofonista de vocació i escriptor pel vici de la lletra. Vilallonguí, amb una obra actualment formada per quatre llibres, centenars d’articles, pròlegs i escrits inclassificables ordits durant anys, ha acabat destacant com a guionista i ‘alter ego’ del sr. Marcel·lí Virgili, personatge nascut a Ràdio Reus però que ara podeu escoltar fins a l’extenuació cada tarda al Versió RAC1.