L’art de rematar amb el cap i el record etern de Serer com a mite del Nàstic

Pinzellades que enamoren. Els mecanismes sentimentals de l’aficionat al futbol resulten prou curiosos. Així, sense lògica aparent, un detall de Manu Barreiro et pot projectar mig segle enrere 

15 enero 2018 11:05 | Actualizado a 15 enero 2018 11:20
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Com que això del futbol és una clara regressió a la infantesa, una periòdica sortida de noranta minuts al pati, reconeixem sense embuts haver-nos quedat marcats pel carismàtic segell d’en Valero Serer. Sense remei, a més, com si portéssim un tatuatge invisible arrapat a la pell per sempre.

Ens agraden els futbolistes en qui projectes desitjos i ambició, que et representen amb la samarreta estimada tal com faries tu mateix, deixant-te en l’intent de vèncer fins a l’última gota de suor. Al cap i a la fi, encarnes la teva tribu, la seva ambició en la competició esportiva. 

Algun dia escriurem sobre Valero, a qui mai agrairem prou que fos heroi ben humà en els primers anys de vida. A partir d’ell, buscàvem rèpliques, gent que s’apropés al mite en la seva formidable alçada simbòlica. I, a poder ser entre els detalls i virtuts personals, que rematés de cap d’igual manera, acadèmica, elegant, letal. 

Cercàvem el paral·lelisme, per exemple, en els efímers Garriga o Escoda de fa tants anys, ariets que també anaven força bé per dalt, com diu l’argot de la pilota. O si no, també apreciàvem pures antítesis com la de Gallastegui, aquella rateta d’àrea que ens va robar el cor quan encara vivíem i gaudíem al camp antic. 

L’heterodòxia de construir el Nàstic a partir del davanter centre i no des del darrere

Diuen els experts que els equips es basteixen des del darrere, a partir d’un porter segur i una defensa de garanties, però per culpa, beneïda culpa, d’en Serer ens ha quedat el costum d’edificar el Nàstic començant pel davanter centre

Recorreríem èpoques arrencant de tan transcendent detall, ens venen a la imaginació les rematades de Cunillera abans que Jaurrieta el reconvertís en central o la freda solvència d’un Castillejo quan l’equip tornava a enlairar ambicions. Digueu-li costum o dèria peculiar, això de començar des del 9 tradicional qualsevol anàlisi de situació grana.

De l’actual equip, ens agradaria conèixer Xavi Molina, membre d’aquella estirp a qui no has d’explicar res perquè ja ho saben tot, del Nàstic, perquè són dels teus i te’ls imagines patidors, solidaris amb l’emoció de l’aficionat quan van mal dades i feliços com el fanàtic quan els vents del gol bufen a favor. 

Ara, tan singular fascinació se’ns encarna en Manu Barreiro, davanter clàssic, intel·ligent, d’aquells que celebra sense escarafalls ni grans coreografies, oficial que planteja el camp verd com un mapa on desenvolupar l’estratègia. 

Quina enveja aquest ofici que et  permet guanyar-te el seguidor amb un simple detall

Recentment, Barreiro ens ha deixat tres pinzellades d’aquelles que enamoren. La primera, el gol inversemblant, acrobàtic, digne d’un artista del Cirque du Soleil, amb el qual va segellar la permanència. I les dues últimes, al camp del Rayo. Rematar en planxa és una mena de triple salt mortal si seguim en circ o el quadre clàssic perfecte, en cas de referir-nos a la sensibilitat artística. Reblar el clau a l’últim instant ja implica passaport al paradís, màxim si aconsegueixes suspendre el temps, el pols i la circulació sanguínia del personal des que la bola es converteix en centre ambiciós i tu t’enlaires perfecte en l’execució dels temps, fantàstica la tècnica, incommensurable la rematada al fons de la xarxa que dona molt més que una victòria i tres punts. Desconeixem si Manu Barreiro era conscient de la felicitat que procurava, però que un gol es transportés mig segle enrere per connectar-nos amb Valero Serer no deixa de ser un autèntic prodigi. 

Quina enveja la pràctica d’aquest ofici que et permet guanyar-te el seguidor amb un simple detall. I mai ningú els ho expressa amb les paraules precises, curiós. Si algun dia el trobem, li donarem les gràcies, d’entrada, i ell ni s’imaginarà el perquè. Bé diuen que el cor té raons que la raó no entén. I si parlem de futbol en grana, ni t’ho explico. Que no hi ha paraules, Manu. I com ho expliques a un profà? Pitjor m’ho poses, encara.

 

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent 

Comentarios
Multimedia Diari