L’article sense solta ni volta

Una amiga de la infància m’envia un missatge per demanar-me el mail. M’explica que ella i els seus germans li preparen un regal a la seva mare i estan digitalitzant totes les pel·lícules –aquelles que es feien en 8mm– de quan eren petits. Em diu que a la de la seva primera comunió, un assolellat diumenge de maig, hi surto jo. Que si la vull rebre. Òbviament, li dic que sí i en unes hores per wetransfer m’arriba un tros de la infància que no recordava.

Som al pati del col·legi del Sagrat Cor de Tarragona. Les mares duent ulleres que ara la generació Z trobarien cool, és a dir, per entendre’ns, les compren i se les posen. La generació Z o els milenials que em perdo en les fronteres d’on comencen els uns i d’on acaben els altres. La meva amiga i jo correm pel pati. Ella va vestida de monja i jo porto una roba curta que la mare m’havia comprat al Corte Inglés de la Plaça Catalunya en un dels moments més màgics de la meva infància. Saltem i botem com a petites cabres, com a saltimbanquis. No tinc gairebé cap record d’aquell dia. El matí i els nervis però poca cosa més. L’hòstia enganxada al paladar. Això va ser tot.

Soc incapaç de recordar la infància si no és a base d’imatges fugaces, d’instantànies com les Polaroid que van perdent els colors i a poc a poc es difuminen. Diuen que amb els anys la memòria immediata es va fent més fràgil i, en canvi, la memòria llunyana torna a ocupar el seu espai. Jo, en canvi, no deixo entrar cap memòria d’aquells temps. Serà una mena de protecció, una conjura contra la tristesa. Perquè d’això és del que es tracta. Se’ns acaba l’any i gairebé no ens hem recuperat de la fi de l’anterior. Dotze mesos que tornem a acumular com si de res no fos.

Dotze mesos de temps sense rumb. Perquè vivim en un temps sospès. El que passarà demà no ha estat mai tan inquietant com ara. Oh bé, feia molt de temps que no era inquietant. Feia molt de temps que era previsible. El món sembla fluix, el pensament es veu atacat per assumptes banals i aterridors. Ahir, mentre caminava, vaig pensar en el vídeo del pati del col·legi del Sagrat Cor, d’aquell any quan tot era d’un temps anterior. Encara no havia passat res.

La memòria funciona de maneres estranyes i vaig recordar, en canvi, a Omayra Garzón, la noia de 13 anys que va morir atrapada entre el fang i les restes de la seva pròpia casa quan, en 1985, va erupcionar el volcà Nevat del Ruiz, a Colòmbia. El cap d’Omayra estava en la superfície. Els periodistes li acostaven els micròfons i ella els parlava, els ulls cada vegada més negres com si se li estiguessin omplint de sang o de fang.

I em ve al cap perquè la Mariana Enríquez parla d’ella en el seu magnífic llibre «Nuestra parte en la noche» i perquè en realitat no he oblidat mai aquells ulls injectats de sang. He oblidat el dia de la meva comunió, però no he oblidat el cap de l’Omayra, ni la seva mort en directe, ni la impotència. Si li preguntem a un neuròleg perquè puc recordar una cosa i no l’altra segurament tindrà una teoria, però jo no la tinc. Senzillament, em demano què recordaré d’aquest any 2021, d’aquest temps del no temps.

En realitat estava pensant en això quan vaig rebre el missatge de la meva amiga de la infància. M’escrivia per a dir-me que si volia el vídeo de la primera comunió, me’l podia passar per wetransfer. He llançat el telèfon al fons de la meva bossa, com si cremés. M’he assegut davant de la computadora. He obert la pàgina d’un llibre a on se citen alguns poemes taoistes: «A tot arreu i en tot moment/la ment està apegada a alguna cosa/Corre a separar-te’n/Si et quedes enrere per algun temps/no sortiràs mai dels paranys de la memòria». M’he afanyat a deixar de retrocedir i he començat a escriure aquest article sense solta ni volta, que a vegades, en aquests temps erms, és l’única manera d’escriure.

Periodista
Nascuda a Tarragona, Natàlia Rodríguez va començar al Diari. Va treballar a la Comissió Europea i col·labora en diversos mitjans. Viu entre París i Barcelona.