L’artista activista: Paco Ibáñez ha posat músiques precioses a la gran poesia espanyola

Un músic de l’alçada d’un campanar. Ibáñez sap compondre amb una enorme capacitat melòdica i harmònica, toca la guitarra per fer un concert de guitarra solista i entona amb una delicada afinació

12 febrero 2018 17:40 | Actualizado a 12 febrero 2018 17:59
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

En puritat cronològica, un senyor de 83 anys és un senyor gran. Però parlant de Paco Ibáñez s’escau més canviar de lloc l’adjectiu sense incórrer ni en hipèrbaton ni en hipèrbole. Paco Ibáñez és un gran senyor, un artista activista que podrem veure al Casal La Violeta d’Altafulla, el diumenge 25 d’aquest mes, dins del festival Barnasants.

El recital que presenta és antològic, com indica el títol De principio a fin, el que vol dir que gaudirem d’un riquíssim recorregut per bellíssims passatges de la poesia en llengua castellana, de l’Arcipreste de Hita, Quevedo i Góngora, a García Lorca, Hernández, Celaya, Alberti, Goytisolo... Amb el registre llatinoamericà de Neruda i les incursions a l’èuscar i el català. Ibáñez parla bé, a més a més d’aquestes tres llengües ibèriques, el francès, l’italià i l’hebreu, i amenaça favorablement de fer que es trobin tots en un disc, traduïts a l’universal idioma de la música.

El diumenge 25 d’aquest mes presenta un recital antològic al Casal La Violeta d’Altafulla dins del festival Barnasants

Perquè Paco Ibáñez es un músic de l’alçada d’un campanar. Té formació clàssica, sap compondre amb una enorme capacitat melòdica i harmònica, toca la guitarra per fer un concert de guitarra solista i entona amb una delicada afinació. 

‘Para muestra un botón’, que diu el refranyer que tant estima. En acabar un recital al Palau de la Música, jo l’esperava a les bambolines per fer-li una abraçada. Els aplaudiments no paraven, barrejats amb els crits reivindicatius que l’acompanyen d’habitud. Em diu: «Voy a hacer un par de bises. Te dará tiempo a que me escribas la letra y la música de Els segadors». Embolica que fa fort. Ho vaig fer a corre-cuita, amb el pentagrama traçat a mà en un paper blanc, que era el que teníem, i ell, a primera vista i per primera vegada, va amollar Els segadors; aixecant, és clar, tot el públic, que va agrair amb encara més aplaudiments el detall que els homenatgés amb el seu himne. En Paco posa renoms a tothom, i des d’aquell dia a mi em diu «Tremoli l’enemic». 

És una persona que no s’arruga, que li va costar l’exili i ara la desafecció d’alguns per la seva simpatia pel confederalisme

El primer cop que vaig sentir Paco Ibáñez en directe va ser a Ginebra, en un míting del Partit Comunista amb Carrillo i La Pasionaria de caps de cartell i ell de gest star. 

Era l’any 1974 i allò era exactament un acte llegendari. En Paco és persona de conviccions i no s’arruga, en aquell moment li va costar l’exili, i ara la desafecció d’alguns seguidors per la seva simpatia pel confederalisme, que entén en català i vivint a l’Eixample de Barcelona des de ja fa vint anys. Diria que en Paco es pot permetre reivindicar exactament el que li passi pels nassos, perquè ho fa des de l’estètica, des d’una altíssima qualitat artística, i no hi pot haver pamflet quan es conjuminen els poetes que canta i les seves músiques. 

Alberti, agraït
Rafael Alberti li estava agraïdíssim d’haver convertit A galopar en un himne, abans contra la dictadura i avui contra qualsevol intolerància. Ho sé directament perquè l’Alberti m’ho va dir; font fiable!
Vaig començar a freqüentar en Paco quan vivia a l’exili, a la Rue Vieille du Temple, al nucli antic de Le Marais de París. Eren temps de fitxa a la policia franquista i per quedar l’havies de trucar a un bar perquè li donessin le message. La copiosa fitxa de la Brigada Social començava així: «Ibáñez Gorostidi, Francisco. Que usa el nombre artístico de ‘Paco Ibáñez’. La Dirección General de Seguridad prohíbe en 24 de marzo de 1973 la actuación de este cantante en todo el territorio nacional. Posteriormente se ha reiterado en varias ocasiones por telegrama tal prohibición».

A França és conegut, admirat i estimat: el president Mitterrand li va atorgar la medalla de l’Orde de les Arts i les Lletres, que va agrair, però no accepta premis. Amic de Georges Brassens, va cantar-li traduccions al castellà de diverses cançons, entre les quals la famosa La mala reputación. El retorn de l’exili el va fer pel caseriu matriarcal d’Aduna, a tocar de Donostia, on va conrear una gran amistat amb Jorge Oteiza, sense cap mena de dubte un dels millors escultors contemporanis. Que li va fer la coberta del seu disc basc, a duo amb Imanol.

 

Antoni Batista és periodista, Doctor en Ciències de la Comunicació i músic. Ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.

Comentarios
Multimedia Diari