Más de Opinión

Opinión La Tribuna

L’atzavara de la Savinosa

Paralitzada primer per la pandèmia, la construcció d’un hotel ha estat rebutjada per l’alcalde de Tarragona que l’ha vetada rotundament tot i que fa un any l’aprovà

Diari de Tarragona

Whatsapp
Magí Aloguín i Pallach.

Magí Aloguín i Pallach.

Els passejants observadors que s’atreveixin a transitar per la zona, descobriran dalt d’un dels pavellons del Preventori de la Savinosa com creix, magnífica, una contundent atzavara. L’estampa resulta ben atractiva i fotogènica, remata apropiadament la rotunda mediterraneïtat de l’entorn i el dota un subtil to romàntic, a la manera d’una posada al dia al dia de l’atracció per a l’expressiva grandesa de les ruïnes, pròpia del gust d’aquell estil.

La Savinosa, i afegeixi’s tot el tram de litoral al seu Nord-est Platja Llarga inclosa, ha guanyat darrerament un meritori focus mediàtic. Una realització gens negligible en temps de Covid, Pressupostos Generals de l’Estat i tuits desafortunats (com quasi sempre). També cal puntualitzar que el mèrit no ha estat pas de l’atzavara, que consti.

Recordem que el Preventori de la Savinosa, elegant construcció quasi centenària que acull amorosament la dita atzavara i moltes més, duu abandonat i tancat quasi cinquanta anys. Més d’una generació de tarragonins s’ha alarmat per la cosa i ha demanat accions decidides per a desamortitzar-lo. Davant la pressió, la Diputació de Tarragona, propietària de la finca, solia respondre amb una actitud a mig camí entre l’autisme absolut fins genèriques i escassament entusiastes promeses de solució.

El febrer del 2019, el problema feia un tomb esperançador. Amb el suport àmpliament majoritari dels grups representats a la institució provincial, s’anunciava un projecte de revitalització que implicava la construcció d’un hotel (cost zero pels ciutadans) amb el respecte de l’obra original (catalogada) de Monravà i una imponent àrea verda perimetral. Vàrem ser molts els que ens vam sentir alleugerits i contents per poder veure la resurrecció dignificada de tan preuat espai.

Però el somni ha estat breu: Paralitzada primer per la pandèmia, l’operació ha estat rebutjada per l’alcalde de Tarragona que l’ha vetada rotundament tot i que fa un any l’aprovà. La immediata impugnació del POUM li dona ara tota la força necessària per fer i desfer (amb preferència pel darrer), respecte a tot el terme i el litoral, des de la Savinosa fins a Tamarit inclosos. En paral·lel una campanya de recollida de signatures havia aconseguit reunir més de 15.000 signataris, tot un rècord local, contra aquest i de passada en contra de tots els altres projectes de la zona. No hi ha res a dir a la ciutadania que ha cregut, víctima de la intoxicació i el catastrofisme, que era imminent l’erecció d’un Benidorm-II (model 1965) des de l’Arrabassada fins al Gaià. Sí que preocupa que l’alcalde declari creure-s’ho.

Ell hauria de saber que això és totalment errònia la presumpta agressió mediambiental, que existeix tant el marc legal com sobra capacitat tècnica per a evitar-ho. I si la seva obnubilació més aviat sectària no li ho impedeix, hauria d’apreciar almenys l’enorme benedicció per a la ciutadania d’operacions semblants, tant en forma de dotzenes i dotzenes de treballs per la construcció com després per l’explotació d’aquest i d’altres ressorts, com un nou hotel prop de la Llarga i la desamortització vergonyosa de l’antiga Ciutat Residencial. Tot això, deixant de banda, si es pot, els benèfics efectes i a llarg termini que Tarragona surti al mapa dels llocs atractius i glamurosos, permetent-li d’aquesta manera d’atreure futures atencions i diversificades noves i imprescindibles inversions, més l’augment de la base fiscal, permetent l’ajuntament gaudir de més recursos en el futur.

Alguna cosa ens ha de garantir una sostenibilitat econòmica en l’híper-competitiu i globalitzat món que existeix allà fora, aturar-ho tot no ho facilita.

Pel que fa als valors naturals de la zona, ha de quedar ben clar que s’han de respectar, i precisament saber fer-los compatibles amb la seguretat econòmica (treball, benestar...) no és una quimera. No ho dic jo, Pau Ricomà hauria de llegir R. Bregman, S. Pinker o H. Rossling per a entendre que no només és possible, sinó imprescindible.

Per desgràcia, a la Casa Gran s’ha optat per una política de la immediatesa, bolcada a l’exhibició de pancartes partidistes, tèxtils grocs i potenciació de mamadetes i festejos múltiples. Segurament això li guanyarà simpaties i vots, però al preu de sumir la ciutat (i els seus habitants) en la irrellevància econòmica i el provincianisme més estrepitós mentre ens anem convertim ineluctablement en un culet de món, amb un cert passat històric i poc més, de la Macro-Barcelona. Trist llegat, Pau.

Es diu que a l’Ara d’August erigida a Tàrraco (la primera tot l’imperi) hi va créixer una palmera enmig (segurament un margalló). Els duumvirs de la civitas ho van interpretar com un bon auguri i de seguida varen despatxar una ambaixada a Roma a comunicar al Cèsar aquest prometedor indici. August, dotat de més sentit comú que les nostres autoritats, els va dir que el suposat prodigi indicava més aviat negligència i poc ús. L’ambaixada va tornar amb les galtes vermelles, el cap cot i la bossa buida.

Pren nota, Pau: Una atzavara no indica mediterraneïtat pura com declara fefaentment el seu nom científic: Agave americana. Però sí que pot ser un testimoni de desídia, inoperància i estretor de mires.

Magí Aloguín i Pallach. Llicenciat en Geografia i Història a la Facultat de Lletres de la UB a  Tarragona. Professor d’institut des del 1983, ha exercit la docència a Reus, a Cambrils, a l’Institut Campclar de Tarragona, d’on va ser director, i a l’Institut Pons Icart. Va ser professor adjunt de Geografia a la Universitat Rovira i Virgili.

Temas

Comentarios

Lea También