Más de Opinion

Laura, que t’acaronin els estels

Una part de la nostra ànima. Tots hem sentit com una cosa nostra la mort de la guitarrista que va acompanyar Llach bona part de la seva carrera. A l’instant ens van sentir transportats a les notes càlides de la seva guitarra

Jordi Cervera

Whatsapp
Jordi Cervera

Jordi Cervera

Pocs elements de la nostra existència tenen la capacitat evocadora de la música. La memòria és sovint un ésser fràgil, un animaló esmunyedís que fuig, que s’amaga, que es resisteix a ser localitzat i, per aquest motiu, una melodia, una cançó poden arribar a tenir una força insòlita, capaç de vèncer el pas del temps i la llunyania dels espais físics. Les cançons tenen una força evocadora que va més enllà de la raó lògica i potser, per això, quan el passat dia 15 ens arribava la trista notícia de la mort de Laura Almerich, la guitarrista que va acompanyar Lluís Llach durant bona part de la seva carrera, tots ho vam sentir com una cosa nostra, com si fugís una part de la nostra ànima i a l’instant ens vam sentir transportats a les notes càlides de la seva guitarra.
I val la pena aprofitar aquesta memòria, reforçada per l’acció sempre sòlida de les hemeroteques analògiques i digitals, per recordar que Lluís Llach va debutar l’any 1967 i que ben aviat es va convertir en el més sòlid, en el més «músic» dels cantautors de l’època. Creacions com Com un arbre nu o I si canto trist ja van començar a marcar la diferència fins a arribar a peces que es poden considerar grans simfonies contemporànies com Viatge a Itaca o Campanades a morts.

Va conquerir els nostres cors  mantenint-se en un segon pla, però aportant creativitat, geni i calidesa 

Amb uns músics d’una solidesa rotunda, Llach demostrava dia a dia que combatre el règim franquista es podia fer també amb alguna cosa més que una guitarra, creant cançons d’una bellesa absoluta, captivadora. I en aquest magma creatiu, la Laura Almerich hi va jugar un paper fonamental. Va començar a col·laborar amb ell l’any 1969, després de cantar des del públic L’estaca i de fascinar tothom amb la seva veu. Joan Molas, el mànager de Llach, li va proposar unir-se al grup i des d’aleshores va ser amiga, confident i puntal musical i anímic. De fet, Llach li va dedicar Roses blanques i una de les millors cançons d’amor que s’han escrit, Laura. Tots recordem quan ella es va posar a plorar després que l’emoció la portés a equivocar-se en el punteig de la cançó durant el concert al Camp Nou del 1985, en un moment emotiu i càlid difícilment superable.

Va formar part d’Ars Musicae i del quartet Tarragó al costat del seu mestre, Gracià Tarragó, però va conquerir els nostres cors amb quaranta anys de mantenir-se en un segon pla però aportant creativitat, geni i una calidesa sense límits a les composicions de Llach.

Sí, el poder evocador de la música fa que unes llàgrimes lentes i discretes acompanyin la lectura de la notícia de la seva mort i la recuperació, per enèsima vegada, d’aquella descripció amorosa que va veure la llum l’any 1977: «I avui que et puc fer una cançó/ recordo quan vas arribar/ amb el misteri dels senzills/ els ulls inquiets, el cos altiu;/ i amb la rialla dels teus dits/ vares omplir els meus acords/ amb cada nota del teu nom, Laura».

Sí, la força d’una cançó i la seva capacitat per traspassar espai, temps i sentiments i clavar-se al cor i a l’ànima deu ser el motiu que ens porta a sentir-la sempre nostra, a saber que aquelles llàgrimes d’emoció del Camp Nou són també una mica les nostres llàgrimes i que cada nota que puntejava amb la seva guitarra era una mena de dedicatòria personal, intransferible i dirigida a la nostra essència personal, que la joia pel demà era la nostra mateixa joia i que l’alè que ens ajudava a seguir endavant era un alè viu i compartit.

Lluís Llach li va dedicar ‘Roses blanques’ i una de les millors cançons d’amor que s’han escrit, ‘Laura’

Sí, a tots ens sobrava espai per anar compartint esperances, tots i a cadascun de nosaltres ens omplíem i ens seguien omplint amb el seu nom, sabent que sempre tindrem tots els camins a punt per acollir la bellesa, l’afecte, la subtilesa d’una mirada, d’un gest còmplice, d’una nota que ressoni entre l’enyor i l’amor.

Sí, i ara que l’atzar ha portat lluny aquesta amiga inconeguda, entre tots farem bones i vives aquelles estrofes que ens van arrencar i que encara ens arrenquen la part més dúctil dels sentiments, que els déus et guardin el camí, que t’acompanyin els ocells, que t’acaronin els estels; i en un racó d’aquesta veu, mentre la pugui fer sentir, hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

Temas

Comentarios

Lea También