Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

L´avi, el nét, la senyera

Catalunya mai serà lliure si aquesta llibertat es construeix sobre el rebuig de la meitat del país
Whatsapp

Una fotografia. Crec que és d’una de les manifestacions en defensa de l’Estatut de finals dels anys 70 però no ho recordo amb certesa, en tot cas és una imatge plena de simbolisme. A la fotografia es veu un home gran mutilat, sense cames, plorant emocionat mentre una dona l’acarona i li xiuxiueja alguna cosa a l’oïda. Alhora, un nen que sosté una senyera contempla l’escena a unes passes de distància. Darrere, en una gran pancarta es pot llegir: «els veterans de la lleva del biberó de la batalla de l’Ebre amb l’Estatut», o un missatge similar.

Sempre m’ha commogut aquesta imatge. En primer lloc, per la seva vessant humana. Què devia pensar aquest avi? Què el seu sacrifici a la serra de Pàndols o de Cavalls suportant durant mesos la infinita superioritat franquista en material de guerra subministrat pels nazis i els feixistes finalment tenia un sentit? (en un dels pocs i estranys moments en què la història s’esmena a ella mateixa i fa justícia als seus veritables protagonistes). M’agrada pensar que va ser així.

Ara bé, aquesta fotografia també té per a mi un significat simbòlic que té plena validesa atrapats com estem en un escenari de maximalismes antagònics. Ubicats de ple en una sínia que gira i gira però que no es mou de lloc des de fa ja quatre llargs anys seria molt interessant i intel·ligent recordar el sacrifici d’aquest avi i continuar sostenint la senyera que enlairava aquest nen.

I fer-ho des de la raó i no des de l’excés d’apel·lacions verbals presumptament patriòtiques, i fer-ho des dels arguments i no des del foment del mite i la desqualificació de totes les opinions i sentiments que no siguin les pròpies. Recuperar, en definitiva, l’essència integradora i plural que sempre havia defensat el catalanisme.

Dos mesos abans d’unes eleccions que se’ns presenten com a «històriques» (com ja ens van dir que eren les de l’any 2012), el soroll, com diria el poeta, tornarà a ofegar les paraules.

Els discursos grandiloqüents amb gestos abrandats intentaran fer-nos oblidar que a Catalunya més de 50.000 nens i nenes han caigut en la pobresa durant aquest mandat que ara abruptament s’acaba. Que 250.000 conciutadans nostres viuen, més aviat malviuen, sense els mínims ingressos econòmics bàsics per garantir-los una vida digna.

No tinc cap dubte que tant els partidaris de la independència com aquells que s’hi oposen frontalment es dedicaran en exclusiva a parlar del que a Catalunya ja coneixem com «el monotema». I, especialment, a obviar tots els altres problemes i reptes que tenim pendents començant per l’intolerable augment de la pobresa i de les desigualtats que s’ha produït en el nostre país durant aquests darrers anys de Govern Mas a Barcelona i Govern Rajoy a Madrid.

Davant d’aquesta situació, i a banda del resultat electoral que es pugui produir, vull afirmar l’orgull que em produeix militar en un partit, el PSC, que s’ha negat a alimentar el frontisme i a fomentar que una meitat del país s’imposi sobre l’altra, un partit que no parla monotemàticament de banderes i d’Estats, sinó de defensar els més dèbils, combatre les retallades que ens ha imposat la dreta, preservar els nostres drets socials i millorar la qualitat democràtica del país. Més enllà de tessitures puntuals i de tàctiques de curta volada la història ens jutjarà a tots, com va dir el president Companys.

Sovint he pensat durant aquests mesos en la fotografia a què abans feia referència i al moment històric que reflectia. Igual com aleshores, tot i que ara en una situació menys dramàtica, hi ha persones que es van negar a tolerar la injustícia. Van ser derrotats, sí, però mai es van considerar vençuts.

Persones com l’avi que va perdre les cames a la batalla de l’Ebre i que, malgrat tot, no va retrocedir. Seria molt interessant ara recuperar el seny, reflexionar sobre el sacrifici de tantes generacions de catalans i recordar que Catalunya mai serà lliure si aquesta llibertat es construeix sobre el temor i el rebuig de la meitat del país (sigui quina sigui la meitat que s’imposi). Som un sol poble, cohesionat entorn d’uns objectius de benestar social que ens uneixen a tots.

Avui vull retre homenatge a aquestes persones, a l’avi de la batalla de l’Ebre, veritables herois de la història de Catalunya. Tot i que quasi ningú els recorda jo no els he oblidat. No us fallarem, malgrat tot continuarem enlairant la senyera, l’Estatut i la bandera de la llibertat.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También