L’edat mitjana entre nosaltres

El príncep saudita se’n sortirà. Acabarà havent-hi caps de turc que a hores d’ara ja deuen estar tremolant i els seus assessors internacionals, tan ben remunerats com poc escrupolosos, li rentaran la cara

18 octubre 2018 10:24 | Actualizado a 18 octubre 2018 10:33
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

No hi ha confirmacions oficials però tampoc no hi ha cap dubte. El periodista i escriptor Jamal Khashoggi va ser assassinat en mans d’emissaris del regne medieval saudita al consolat d’aquest estat a Turquia. Les filtracions apunten que el van esquarterar amb una serra quan encara estava viu mentre els seus botxins escoltaven música. Fa fàstic només d’escriure-ho.

Són relativament pocs els països que situen la vida, una vida, com un valor suprem que no admet excepcions. Sortir de la foscor va costar moltes i moltes generacions. També aquí va haver-hi dies, molts, que la vida no valia res, o ben poc. Sense sortir de l’Estat espanyol, només cal recordar que fins fa no gaires anys els criminals d’ETA entenien l’assassinat -la mort d’innocents- com quelcom que valia la pena perquè el seu ideal estava per sobre del valor de la vida dels altres. El mateix Estat va caure en la temptació amb la creació dels GAL i els enterraments amb cal viva.

Quantes generacions d’europeus podem comptar que hagin viscut sota l’aixopluc d’un sistema de valors que situa la vida, la pròpia vida, la vida individual, com el bé més absolut contra el qual no s’admeten excepcions? Si van als llibres d’història, veuran que no en són gaires i que les temptacions de tornar enrere sempre hi són. Els guanys, els avenços, no són mai irreversibles en cap matèria i, per descomptat, tampoc en el terreny dels drets humans.

El cas de Khashoggi aporta poca novetat respecte a la naturalesa del règim saudita. Que la seva estima i respecte per la vida és inexistent ja ho sabíem. D’algú que mentalment viu a l’edat mitjana no pot esperar-se altra cosa. Dels prínceps que tenen súbdits als qui tracten com a carn humana, carn de canó, no n’acostumen a sortir declaracions de respecte als drets humans. A Khashoggi l’han esquarterat, sí.

Però tot el món sap que els països del golf pèrsic han naturalitzat l’esclavatge. A les minyones asiàtiques que van a treballar-hi, les converteixen en esclaves, igual que als treballadors que, posem per cas, han anat a construir-hi els estadis de Qatar on es jugarà el proper mundial. El diner no entén de drets humans.

Què han de fer els països on la vida és, encara, un valor suprem davant de casos com aquests? La vida és dura, cert. El diner pot molt, cert. La política internacional no està feta de bones intencions, més cert encara. Només cal rellegir de tant en tant algunes planes de les que ha deixat escrites Henry Kissinger, l’home que manegava les relacions diplomàtiques dels Estats Units durant les presidències de Nixon i Ford per tenir-ho clar.

Els estats tenen interessos i de vegades aquests no encaixen molt bé amb la defensa sense matisos dels drets humans més bàsics.
D’acord. No vam començar a afaitar-nos ahir i sabem que el món és com és i no com ens agradaria que fos. I llavors què fem? Escrivim columnes com les del professor Pedro Nueno els diumenges a La Vanguardia per afirmar, sense que li caigui la cara de vergonya, que el president xinès és el millor líder mundial, sense tenir en compte que els drets humans no són tinguts en compte en aquell país encara? Mirem cap a una altra banda i deixem que els saudites vagin pel món amb serres i metges forenses a esbudellar qui els sembli perquè el seu petroli i els diners dels seus fons sobirans ens resulten imprescindibles?

L’equilibri entre la realpolitik i la necessària ambició pel respecte als drets humans és un joc de mil cares, no totes agradables, com la naturalesa humana mateixa. Però és molt perillosa l’abdicació del poder polític compromès amb les idees en favor del poder econòmic com a únic element de validació de la inevitabilitat de les coses.

El príncep saudita se’n sortirà. Acabarà havent-hi caps de turc que a hores d’ara ja deuen estar tremolant i els seus assessors internacionals, tan ben pagats com poc escrupolosos moralment (Tony Blair i Nicolas Sarkozy, per exemple), acabaran amb el temps la feina de la rentada de cara. Al capdavall el que ha passat amb el periodista del Washington Post no és la cosa més greu que han fet els saudites fins a la data (només cal seguir amb una mica d’atenció el que passa al Iemen), encara que sí que acabarà sent probablement la que més ens remourà, sobretot si s’acaben escoltant els àudios de l’esquarterament en viu del malaguanyat Jamal Khashoggi.

Comentarios
Multimedia Diari