L’ego en l'art modern avui. Polèmica al món dels museus per la pel.lícula 'The Square'

Aquest divendres passat es va estrenar als cinemes de tot l’estat la pel·lícula The Square, de director suec Ruben Östlund. Va obtenir la Palma d’Or al Festival de Cannes i és la pel·lícula que representarà a Suècia als Oscars. Molts de reconeixements per a un film que està despertant una gran polèmica en el món de l’art. I ho fa perquè posa en dubte la funció dels museus contemporanis en un moment en què la provocació i les obres sense sentit ocupen cada vegada més espais en edificis museístics enormes i que busquen més espectacularitat que missatge artístic. 

The Square narra com el comissari en cap d’un museu d’art modern a Estocolm es replanteja el món de l’art contemporani avui. Una periodista li pregunta si es pot exhibir tot en un museu d’art. Li respon així de clar: «Per exemple, si posem la teva bossa aquí al mig d’aquesta sala. Això es convertiria en obra d’art». La periodista es va quedar petrificada. 

El director suec va raonar el fil de la pel·lícula a una entrevista aquest cap de setmana a El Pais. «Aquestes institucions –els museus– no tenen connexió amb el que passa fora d’elles. Es comporten de manera protectora i elitista amb obres absolutament estúpides». 

A més, afirma que interessa més el pressupost d’aquestes instal·lacions que no pas el contingut artístic de l’interior. Però amb tot defensa que existeixin. «Els museus són necessaris perquè són espais on podem debatre quin tipus de societat volem». 

Aquí entraria en vell debat cíclic sobre què és art i què no ho és. A The Square per exemple un empleat de la neteja aspira sense voler un dels munts de sorra d’una obra d’art i ningú s’adona del canvi. A la vida real hi ha casos que sorprenen. My bed (El meu llit) és una obra d’art paradigmàtica «creada» l’any 1998 per Tracey Emin, una de les artistes del grup Young British Artists i que va vendre aquesta peça per quatre milions d’euros a la casa de subhastes Christie’s de Londres. I si, l’obra és tal com diu el seu nom, un llit desfet i unes botelles buides de vodka. El missatge segons l’artista; «Descriu la sinceritat de la vida».

I és clar si diem que no entenem una obra d’art contemporani, per molt estrambòtica que sigui, passarem per uns incultes, mentre que si l’alabem serà un exemple de pura hipocresia. De fet, això és el que denuncia el film suec.

Sembla un debat exagerat però no ho és. El 26 de maig de 2016, TJ Khayatan, un jove de 17 anys que visitava el museu MOMA de San Francisco, cansat de trobar obres segons ell «absurdes», com un os de peluix, va preparar juntament amb els seus amics un experiment. Van deixar unes ulleres a terra a la vora d’una paret i van començar a observar-les com si fossin una obra d’art. A partir d’aqui, desenes de persones fent fotografies a les ulleres com si fossin gairebé una peça avantguardista de primer nivell. A Twitter va aconseguir 65.000 retuits les seves imatges que ho demostraven.

A Madrid es va viure un episodi més penós. L’any 2007 un programa de televisió va colar obres de fetes per infants de dos i tres anys a la totpoderosa fira d’art contemporani de Madrid, ARCO. El vídeo encara es pot trobar a YouTube i porta un milió i mig de reproduccions. El que hi diuen els experts d’art en aquest reportatge fa reflexionar sobre si ells mateixos entenen les peces que veuen. «Aquesta és una obra amb molta meditació al darrere», deien mentre es veien imatges dels nens pintant a l’atzar.

En conclusió, potser hauríem de qüestionar-nos més quin missatge vol transmetre una obra d’art en un museu contemporani avui. Revisar què vol dir i què hi ha al darrere és fonamental. Potser així podrem esbrinar si ens volen vendre ‘gat per llebre’ en temps en els que no tot val en el món de l’art.

* Periodista. Periodista cultural a IB3, va ser cap de cultura a ‘8 al dia amb Josep Cuní’ i va treballar a Canal Reus TV i la delegació de TV3 a Tarragona. Va començar a ‘La Veu de Flix’ i al ‘Diari’.