L’encaix de la consciència nacional

En quaranta anys (què dic quaranta!, en dos-cents anys), ningú ha sabut trobar la solució a l'encaix de Catalunya.

21 octubre 2019 18:30 | Actualizado a 21 octubre 2019 18:32
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La crisi catalana va de error en error. Es va equivocar Rajoy quan va voler resoldre el conflicte amb els jutges i s’han equivocat els que han excitat la violència. Tanmateix, tot arrenca d’un error històric que ara és fàcil d’identificar. Quan li vam veure el cul vam dir que era femella. Vam lloar la Transició com un episodi exemplar, però el temps ha demostrat que no ha estat així. És veritat que després de la mort de Franco no es podia fer una altra cosa. Però hem tingut quaranta anys per aplicar les solucions que llavors no van ser possibles i no s’ha fet res. El filòsof Jordi Porta i Ribalta explicava que l’ambaixador de l’URSS a Madrid va confessar que no havien calculat l’esclat nacionalista que es va produir amb la Perestroika. Referint-se a Lituània, l’ambaixador deia: «Com és possible que havent construït durant aquests anys importants infrastructures, centrals elèctriques, etc. reclamin amb tanta virulència la independència de l’URSS?». Ningú no va calcular que hi ha altres necessitats que exigeixen àmbits d’identificació col·lectiva. És evident que per molt fonamentades que siguin les queixes pel finançament de Catalunya, no són les necessitats econòmiques la causa del procés, sinó el desencaix de la consciència nacional. En quaranta anys (què dic quaranta!, en dos-cents anys), ningú ha sabut trobar la solució.

Comentarios
Multimedia Diari