Más de Opinión

Opinión Periodista

L’enciam en remull: i les coses que no canvien

Agafa cos la idea que he expressat alguna vegada: l’aeroport del Prat guanya dues pistes més, les de Reus i Girona, a banda de la prolongació de la tercera de Barcelona, que és el que vol AENA

Xavier Graset

Whatsapp
Xavier Graset. Foto: DT

Xavier Graset. Foto: DT

Poso les fulles de la lletuga d’enciam en remull perquè reviscolin enmig de la calorada. Preparo l’amanida, i vull un enciam ben cruixent. Per això el banyo. Tenim tanta varietat de tot que per això ens acostem als referents de quan érem petits. En dèiem lletuga, al que després se n’ha dit romana o orelles de ruc com m’apuntaven ahir a la botiga. La lletuga al costat d’altres enciams més crespats, com sortits de la perruqueria, o més flonjos, d’una textura angelical. I no entrem en l’àmbit del tomàquet i dels cirerols perquè no hi ha prou espai per repassar varietats, des de l’autòcton benac (o Benach o Banac), fins als èxtasis, i el nas de bruixa o els de barbastre, i tants i tants altres, raf, montserrat, kumaco... Necessitaries a Roberto Calasso per posar-hi ordre. Però Calasso s’ha mort. Aquest escriptor i editor italià, amic de Jorge Herralde, l’hem conegut aquí per una pila d’assajos, que van fer que algú com Leonardo Sciascia digués que «estan destinats a no morir».

Tinc a les mans un llibret que es diu Com ordenar una biblioteca, i també El cazador celeste, on narra la metamorfosis del segle XXI, des de l’home caçador, passant pels mites: «Per què Zeus va permetre que el seu germà Hades raptés la seva filla Persèfone, desesperant, així, la seva mare, Demèter?» Això per cert em recorda la visita a l’exposició que teníem fins a finals de juliol al Caixa Fòrum de Tarragona, Art i mite, els déus del Prado, i que ens va refrescar una mostra de les obres que hi ha al museu madrileny, que paguem entre tots plegats. Calasso un erudit que se n’ha anat, però que ens deixa aquestes pistes de cap on mirar per entrar en la profunditat humana. Passa sovint que se’n va algú que ens havia estudiat a fons, i que en canvi nosaltres descobrim quan marxa. També és cert que sabem més de certes morts que d’aquelles que ens són més properes, les d’antics veïns i coneguts que, amb aquest ritme vital que tenim ens passen de llarg.

Però, amb l’enciam en remull, i mentre també busco una ceba que perfumi l’amanida (darrerament semblen desterrades del dia a dia), penso en aquesta traçabilitat de la cultura i dels mites, i de la profunditat de l’ésser, i del peix al cove.

Perquè en clau política, i d’infraestructures, la setmana no podia haver començat més forta: tindrem l’aeroport de Reus connectat per AVE amb el de Barcelona. El de Reus i el de Girona, de manera que la idea que he expressat alguna vegada, en certa manera agafa cos. L’aeroport del Prat guanya dues pistes més, les de Reus i Girona, a banda de la prolongació de la tercera de Barcelona, que és el que vol AENA.

El dia de la reunió de la comissió bilateral, tres anys sense fer-ho, la notícia se la va endur l’ampliació de l’aeroport del Prat, pactada en una altra reunió prèvia. Una inversió, caixa o faixa de 1.700 milions d’euros, que ha de passar el sedàs ambiental de la Unió Europea, que vigila quin impacte té sobre els espais protegits cada gran obra que es fa. AENA no s’ha volgut deixar perdre la iniciativa que li permet seguir guanyant diners. Quina ha de ser la mirada i objectiu del Govern català, que havia organitzat una taula de consens amb ajuntaments i agents econòmics i ecològics? Dons de moment no posar-s’hi de cul, i mirar de treure’n un benefici perquè el país no quedi despenjat. Reformular l’ampliació per minimitzar impactes i pensar en com evoluciona la tecnologia de la mobilitat, també l’aèria, amb nous combustibles, com l’hidrogen verd o l’elèctric, per esmentar els que avancen ja per carretera. L’anunci ha generat turbulències al Govern espanyol, i caldrà veure com es concilien les diferents posicions a Catalunya, mogudes sovint per una lectura massa simplificada.

La reunió de la tarda tot i els tres anys i la tirallonga dels 46 incompliments, i que s’hauria de resoldre amb facilitat, va com va. Tan aviat et diuen que et donaran 200 milions que fa set anys que estan endarrerits, com se’t ventilen la gestió dels MIR (metges interns residents): no te’ls transferiran, t’hi posis com t’hi posis. Ho va dir Carolina Darias, que ara és a Sanitat i abans a polítiques territorials.

Podem dir doncs que tot i els mites i la profunditat de l’ànima humana hi ha coses que no canvien, que deuen ser estructurals. Amb això de dilluns es demostra que tu pots anar parant el cove, que sempre és l’Estat qui decideix quin peix et dona.

Trec l’enciam de l’aigua i l’eixugo bé, perquè si no en comptes de cruixent me’l menjaré massa reblanit. Com a mínim que pugui decidir això!

Dirigeix i presenta el programa ‘Més324’ (TV3). Premi Nacional de Comunicació 2015 per la seva llarga experiència en ràdio, va començar a Ràdio Salou (SER) i ha treballat a Catalunya Ràdio a diferents programes (Des d’‘El món s’acaba’ fins a ‘L’oracle’ i com a corresponsal a Madrid. És un dels promotors de Canal Reus TV i acaba de ser reconegut amb el Premi Difusió de La Setmana del Llibre en Català. 

Temas

Comentarios

Lea También