L’ensorrament de la natalitat, la fallida demogràfica

Aquesta setmana l’Institut Nacional d’Estadística ha fet públiques les dades de natalitat a Espanya de l’any 2017. El nombre de naixements ha caigut des de 2008 un 24,6%. Aquell any van néixer un total de 591.779 criatures per 391.930 que ho van fer el 2017. El resultat és que a Espanya van morir fa dos anys més persones que no pas en van néixer. Per dir les coses pel seu nom, diríem que la situació és de fallida demogràfica.

El llunyà 2008 fou de referència pel que fa a l’impuls de la natalitat, situant-se en la xifra més alta des de 1978 amb 518.779 naixements (126.000 més que el 2017). Però aquell any, tan prolífic en natalicis, fou també la data en què el món sencer descobria que l’orgia del creixement econòmic s’acabava. El senyal fou l’ensorrament als Estats Units de Lehman Brothers. Dos anys després, el 2010, Espanya queia a trossos econòmicament. Ha passat gairebé una dècada d’aquell desastre. Però ni psicològicament ni crematísticament ens hem recuperat. La confiança en les institucions, en l’economia i en el devenir és limitada. El temps passa molt de pressa i, fet i fet, ja fa una dècada que mirem el futur amb més recança que il·lusió. ¿És aquest el motiu que explica el baix índex de natalitat?

Davant de les xifres cadascú intenta argumentar a favor del seu prejudici, sigui aquest més sòlid o menys a l’empírica manera. Els contraris a l’avortament, per exemple, surten ràpidament a situar la «cultura de l’avortament» com a boc expiatori. D’altres col·lectius, en major nombre, assenyalen la manca de polítiques efectives de foment de la natalitat per part dels poders públics que facilitin la conciliació o la inexistència d’una cultura empresarial que no penalitzi el fet de tenir fills, particularment -o en exclusiva per ser precisos- a les senyores.

Més enllà hi ha els qui, independentment de quantes polítiques puguin posar-se en marxa, atribueixen l’ensorrament als salaris o al preu de l’habitatge. Cadascú posa l’accent on li sembla, i probablement tots, uns més, d’altres menys, poden tenir una part de raó en la mesura que coses tan complicades com aquesta no acostumen a ser explicables a través d’una única variable. 

De fet, hi podríem afegir encara qüestions de caràcter menys tangible, com són els canvis en els valors que guien els projectes de vida individuals i col·lectius i que, en certa manera, han dibuixat una maternitat-paternitat que cada vegada és presentada més com una «experiència» que no pas com una obligació de caràcter moral, com ho fou en un passat no gaire llunyà. Tothom, sigui quin sigui el seu posicionament ideològic, podrà trobar l’argument amb el qual se senti més còmode. 
 

Però independentment de les causes, siguin quines siguin, el que fora raonable és que les xifres de natalitat acabades de conèixer encenguessin els llums d’alarma i no només els dels poders públics. En canvi no sembla que això hagi de passar. Més aviat, els números acabats de sortir del forn s’acullen en societat amb un nivell d’interès i preocupació similar al que podem demostrar quan se’ns comunica quantes coques de Sant Joan es vendran a les fleques o quin serà el percentatge d’ocupació als hotels de costa aprofitant que estem en un cap de setmana de tres dies.

Agafin qüestions que suposadament ens resulten del tot prioritàries com poden ser la sostenibilitat de les pensions, la gestió de les necessitats assistencials d’una població cada cop més envellida i que camina decididament cap a una esperança de vida centenària, el model escolar, la immigració, o allò que els roti.

Descobriran que en totes i cadascuna d’aquestes qüestions hi té un impacte excepcional, si un hi posa la mirada llarga, la taxa de natalitat. I en canvi ens seguim comportant com si sentíssim ploure sobre el particular. Afortunadament no es pot agafar la gent pel ganyot perquè criï, cosa que sí que es pot fer, per exemple, a l’hora de fer-los pagar impostos. Però res no hauria d’impedir que es prengués consciència que darrere d’aquests números de natalitat s’amaguen problemes del futur que s’expliquen pels problemes del present.

En una agenda política racional que prioritzés les qüestions que afecten el gran gruix de població, aquest tema hauria de situar-se com un element cabdal del debat públic, igual que ho és, per exemple, el medi ambient. Però ni ho està ni ho estarà. Parlem molt de com ens importen les generacions futures. És correctíssim que així sigui. Només que cal una condició per no caure en el despropòsit: hi ha d’haver generacions futures.

Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És empresari i periodista. Actualment a Londres analitza
el Brexit. En breu publicarà: ‘Fuck you, Europe!’