L'epopeia per a legalitzar un habitatge a Tarragona

La gran topada amb la burocràcia. Mentre els esforçats funcionaris
es prenen el seu temps per mirar els papers, dues famílies han perdut
la batalla contra la burocràcia, la nostra, no la de Madrid

Josep María Martí

Whatsapp
L'epopeia per a legalitzar un habitatge a Tarragona

L'epopeia per a legalitzar un habitatge a Tarragona

Fa anys, no recordo quants, algunes administracions públiques varen manifestar la voluntat de crear la finestra única a fi que els ciutadans poguessin fer tota mena de tràmits, però aquesta intenció va quedar en un simple desig o, pitjor encara, el que va passar és que des d’aleshores ha augmentat el nombre de finestres on fer gestions, la qual cosa complica la vida de la gent i crea indefensió enfront de la burocràcia. Com a exemple els explicaré un cas que viuen i pateixen uns familiars.

Aviat farà dos anys que van tenir la pensada de promoure un petit edifici a Reus, de tres plantes amb dos habitatges destinats a ús propi. Trobaren un equip tècnic professional i una constructora solvent, però quan procediren a demanar permisos i a fer tràmits, s’adonaren que acabaven d’iniciar un calvari que, avui en dia i amb la casa enllestida, encara no ha acabat.

Estalvio al lector la corrua de gestions, complicacions i terminis que dicta l’administració municipal en el tema dels permisos; només els donaré dues dades: la primera és que per enderrocar l’edifici vell tardaren setmanes a concedir el permís, però el més greu és que quasi dos anys després encara han de tornar la fiança pagada; i la segona fou que, tot i que en aquell temps les sol·licituds de llicències d’obres s’havien reduït a mínims, tardaren tant de temps en concedir-les com quan n’hi havia moltes.

Però la gran topada amb la burocràcia s’ha produït al final. Lliurada l’obra a mitjan juny, les famílies que havien d’ocupar els habitatges feren una previsió que les gestions i els tràmits per l’ocupació podien durar com a màxim dos mesos i que per tant a la segona quinzena d’agost podrien anar a viure a la casa nova.

Foren uns il·lusos! Ben aviat s’adonaren que amb la burocràcia administrativa no es poden fer plans. Primer tingueren dificultats per obtenir un certificat final d’obres, la segona estació del seu calvari particular fou aconseguir l’accés als subministraments d’electricitat, gas, aigua i telèfon. Més problemes: va resultar que per exemple Endesa, aparentment una companyia privada, es comportava com la pitjor pública, hagueren de recórrer a contactes i finalment la companyia italiana va enviar un inspector que va fer la feina, però que els alertà del problema amb què s’enfrontarien: ningú els posaria un comptador fins que no tinguessin la cèdula d’habitabilitat.

I què és això?: la mare dels ous i de la incompetència burocràtica. Segons la pròpia Generalitat, es tracta d’un document administratiu que acredita que un habitatge és apte per a ser destinat a residència. I qui l’atorga? Doncs a Tarragona els Serveis Territorials de l’Agència de l’Habitatge. Un pompós organisme que s’autodefineix amb una frase que es podria emmarcar: «Un espai de servei al ciutadà on se centralitza el que ofereix el Govern en matèria d’habitatge».

Quan creien que tenien tots els papers que l’Agència exigia, intentaren contactar amb l’esmentat servei i, trobant-se als inicis d’agost, demanaren si poden lliurar-los de manera telemàtica; la resposta de la persona que els va atendre fou d’allò més curiosa: els digué que sí, però que no, ja que online es perdien documents i que valia més que ho fessin de manera presencial, afegint que s’ho prenguessin amb calma ja que ells només treballaven dos dies a la setmana. Finalment els donaren dia per lliurar els papers: el 17 de setembre. Visca l’eficiència!

Els familiars entomaren novament la burocràcia i el dia marcat una persona es presentà allà. La feren esperar i s’adonà que, malgrat la cita prèvia, dues persones li passaren al davant. Irònicament va pensar que l’Agència devia tenir clients prèmium; quan finalment l’atengueren, va demanar si hi ha algun procediment més abreujat, la persona que la va atendre li va dir que millor que no ho intentés. Finalment, la citaren per a un mes més tard i quan quasi suplicà si ho podien resoldre en quinze dies i enviar-li la cèdula per correu, l’aconsellaren que més valia que ho fes presencial perquè encara podien tardar més.

Segons diu la web de la Generalitat, atorgar la cèdula consisteix a mirar i validar un total de quatre documents, aparentment una cosa simple, i ho és perquè si hom cerca a Google pot trobar la publicitat d’una empresa que es diu Certificados Baratos que per 146 euros es compromet aconseguir-la en tres dies. Però, ah!, això sembla que només ho poden fer a Barcelona.

Mentre els esforçats funcionaris es prenen el seu temps per mirar els papers, dues famílies amb mainada viuen amb la poca llum que els dona el provisional elèctric d’obra, sense electrodomèstics, ni ascensor i després de mesos de fer gestions inútils, demanant permisos, certificats i favors. Han perdut la batalla contra la burocràcia, la nostra, no la de Madrid.

Jo li demanaria al Sr. Òscar Peris, delegat del Govern a la demarcació, que baixés un dia del cotxe oficial i anés a veure què és realment el que la Generalitat ofereix en matèria d’habitatge i també com funciona aquest hipotètic espai de servei al ciutadà que hauria de ser l’Agència d’Habitatge; s’adonaria que és una oficina que condemna els habitants de les comarques de Tarragona a ser també això, ciutadans de segona.

Temas

Comentarios

Lea También