L’estiu de fa un any vaig estar a Eslovènia sense cap altra pretensió que gaudir de forma primordial dels Alps Julians. Una bé de Déu. Passejant pels boscos de Planica et passen tots els mals. Eslovènia és un país molt endreçat. Esperava trobar seqüeles del règim comunista com havia vist a Polònia i a Hongria, però a Eslovènia no en queda ni rastre. La primera sorpresa és que les autovies tenen implantat el sistema de la vinyeta, una quota plana que et permet circular per totes les autovies del país durant el període que es vulgui triar. Per aquí podríem començar a copiar la via eslovena d’una manera pacífica. Un altre aspecte amb el qual sempre em fixo quan viatjo pel món i que em va sorprendre a Eslovènia és que no vaig veure cap pidolaire pels carrers, ni a la capital, Liubiana, ni als pobles de les zones rurals. No sé com s’ho fan, però és una altra via que també podríem copiar. L’altra sorpresa inesperada és que al museu de la I Guerra Mundial de Kobarid tenen els fulletons de la guia en català. He dit Museu de la I Guerra Mundial, no de la Guerra dels Deu Dies. Més anècdotes de la relació eslovenocatalana: els ossos Pyros i Goiat, amb què van repoblar el Pirineu català, són eslovens. Com a contrapartida, en un prat de Kamnik vaig trobar una parella de rucs catalans. Les vies eslovenes són inesgotables.