Les brases del feixisme més enllà de vox

Per mi, la pàtria són els metges que reivindiquen temps per atendre els pacients. Els mestres que lluiten per una escola inclusiva. Els bombers que demanen un millor material per ser eficients. Els professors associats que mantenen la Universitat amb sous de pobresa. Els científics que anteposen la recerca als seus projectes vitals. És, també, el vaixell d’Open Arms, salvant vides al Mediterrani i la nostra dignitat. La pàtria és la gent que vol servir els altres, fent bé la seva feina. La gent que sent empatia, respecte i responsabilitat envers el conjunt de la societat. I es mulla.

La pàtria és viure en llibertat. En democràcia plena. Amb lleis justes que ens permetin fer compatible les nostres utopies amb les dels altres. La pàtria és garantir la igualtat d’oportunitats. Sense privilegis. Sense deixar ningú fora. La pàtria és fer possibles els drets fonamentals: salut, educació, treball, habitatge, igualtat entre homes i dones, seguretat, un medi ambient sostenible... Drets que permetin una vida digna i tenir confiança en el futur dels nostres fills.

Pel feixisme, la pàtria està per damunt de totes i cada una de les persones individuals. És el totalitarisme. Tothom sota una mateixa bandera. Les llibertats i els drets personals estan al servei del ‘poble’. És a dir, de qui té el poder de decidir qui és i què vol el ‘poble’. Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la UB, recorda que el feixisme té, entre els seus fonaments, «la producció de doctrina (nacionalista, racista, antiparlamentària sempre) i la profusió de propaganda (partidista), amb la consegüent pèrdua del respecte a la veritat i la substitució d’aquesta per consignes. La propaganda feixista es distingeix per provocar tres emocions: el sentiment de por, la incitació de l’odi i el menyspreu de la veritat».

Sis folis de programa
El feixisme respon a un dels moments més foscos i tràgics de la història de la humanitat. Però a la pregunta de si queden brases d’aquell terrible incendi, la resposta és sí. Malauradament, sí. Encara més, si concretem la pregunta en el partit Vox, que acaba d’aconseguir dotze diputats a Andalusia, la resposta també és afirmativa. Perquè les idees, l’estructura mental, l’univers simbòlic del feixisme (supremacia, xenofòbia, racisme, homofòbia, antifeminisme...) estan en els sis folis, sis, del programa de Vox. Com en els partits d’extrema dreta que creixen a Europa. Com en l’ideari de Trump (Estats Units) o Bolsonaro (Brasil) o en nombrosos votants del Brexit.

El feixisme amb totes les seves formes (com el franquisme), o el nazisme, o l’estalinisme, van propiciar esdeveniments històrics de tal degradació i crueltat, que no podem usar el seu nom en va. Però, al mateix temps, hem de tenir les alarmes ben enceses cada vegada que detectem les espurnes d’aquells vells temps. Perquè mai puguin tornar.

El perill està aquí. Per això és tan important que no considerem ‘engrunes’ les reivindicacions d’aquells que veritablement ‘fan pàtria’, que treballen en defensa dels drets fonamentals. Que no parlem ‘en nom del poble’, quan la societat és plural i diversa. Que no mantinguem actituds excloents i de denigració dels que considerem els ‘altres’. Que no posem les banderes per damunt de les persones. Que no alimentem l’odi perquè necessitem crear ‘enemics’ que ens justifiquin. Com ha buscat sempre el feixisme.

Quan fem tot això. O quan, per exemple, convertim el periodisme en propaganda potser no som els feixistes dels anys 30. Però posem la nostra llavor perquè, un dia, rebrotin aquelles velles idees. Per què les brases del feixisme hi són, i potser molt més a prop del que ens pensem. 

Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE, Público i Eldiario.es. Va participar a la fundació de Mestral i El Pati.