Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Les cartes al director del dia

Whatsapp

Gràcies a Santa Tecla Ponent

La Carme Guim, la nostra mare, ens va deixar el dia 13 de gener. Els seus dos últims anys i quasi cinc mesos de la seva vida va viure’ls a la Residència Santa Tecla Ponent. Per tant, la Residència va ser casa seva, la seva llar, durant tot aquest temps.

Nosaltres, els fills, volem agrair a totes les persones del centre: direcció, metges, infermeres, auxiliars, monitors, servei de neteja, recepció, etc., la cura i el tracte d’atenció, professionalitat, rigor i afecte que li varen donar. Mai podrem compensar el treball que es fa en la institució.

I és que, dit sigui de pas, formar part de la Xarxa Santa Tecla (Hospital Santa Tecla i Santa Tecla Llevant) és molt pràctic, especialment per la qüestió burocràtica, si s’han de derivar d’un centre a l’altre; com va ser el cas de la mare, quan a la primavera passada va tenir una pneumònia i va haver de passar per l’Hospital i fer recuperació a Santa Tecla Llevant, centres dels quals vàrem quedar igualment contents.

Volíem fer justícia a la nostra pròpia experiència enviant aquest escrit.

Ramona i Josep Maria

(Tarragona)

Sólo un teléfono

Con mi debido respeto, aunque por mi parte incomprensible, que la solución al maltrato de la mujer sea un simple teléfono es risible o poco efectivo.

No sé quién es la lumbrera que se fundió la materia gris en esta solución. Deberían ampliar los zoológicos para meter y exhibir a esos maltratadores como animales y encerrarlos de por vida como a los pedófilos y violadores, porque esta gentuza jamás se rehabilitarán. Está más que demostrado que esta gente tienen una tara y morirán con ella.

Por mucho que busquen excusas y un teléfono no se soluciona nada, es como dar unos guantes de látex a las mujeres y hacerlas pasar por un camino de alambrada con cuchillos. ¿Cuántas mujeres mueren al año? ¿Y cuántas más tendrán que morir hasta que realmente hagan bien su trabajo?

Si mi vida depende de un teléfono, es una sentencia de muerte segura. Es la institución quien te mata, luego solo son minutos de silencio y vamos por la próxima. Es de vergüenza que alguien se tome a la ligera las muertes por su incapacidad de solución. Yo lo tengo muy claro, lo que haría si de mí dependiera, primero las víctimas no tendrían que esconderse, y el maltratador estaría encerrado de por vida.

Kalinka Casas Oriol

(Tarragona)

Les reformes educatives, un joc perillós

Durant els últims mesos, s’ha aixecat molta polseguera al voltant de la LOMCE: la nova llei educativa; d’una banda, pel paper marginal de les llengües cooficials que s’hi preveu, i de l’altra, perquè ja és la setena reforma educativa que s’ha dut a terme en els 37 anys que fa que hi ha democràcia.

Pel que fa al paper de les llengües cooficials, em sembla que es corrobora una tònica de respecte del Govern central cap a les cultures minoritàries de la península, que ja fa tres-cents anys que dura. Sembla que des de Madrid tinguin por que no aprenguem castellà, o que el contaminem amb el català.

Jo tinc 14 anys, estic estudiant 3r d’ESO i puc assegurar que entenc i parlo tres llengües amb fluïdesa: català, castellà i anglès, i com jo molts altres alumnes catalans. Ignoro si el ministre Wert (principal impulsor de la reforma) parla alguna llengua estrangera, però de ben segur que molts dels paladins defensors d’aquesta nova llei no parlen cap llengua, més enllà del reglamentari castellà.

Deixant de banda la qüestió lingüística, és vergonyosa la quantitat de reformes educatives que s’han dut a terme en els últims anys.

No seria hora que tots els partits es reunissin i duguessin a terme un pacte nacional per l’educació?, perquè aquesta no és una arma política, sinó l’eina amb la qual es forgen les noves generacions. I tothom sap que el futur depèn de les noves generacions.

Pau Altur Pastor

(Reus)

Una eina útil i de prestigi

Si Catalunya vol ser un país normal i normalitzat -espero i desitjo que molt aviat es posin les bases per aconseguir-ho de debò–, necessitem que molta més gent del país pugui viure d’escriure.

Ens fa falta que el català sigui una eina útil i de prestigi, per poder guanyar-se la vida i, alhora, fer un servei al conjunt del país.

Josep M. Loste

(Portbou)

Temas

  • CARTAS AL DIRECTOR

Comentarios

Lea También