Les cartes al director del dia

Això és art? Això és inoportú

A la nostra ciutat, aquest matí, durant tres hores aproximadament, i entenc que amb el vistiplau del nostre Excel·lentíssim Ajuntament, i probablement finançat per tots nosaltres -els ciutadans de Tarragona- s’han cobert amb banderes el Monument als Herois de 1811, conegut popularment com «els despullats“ i el Monument a Roger de Llúria: El primer amb estelades i el segon amb el que pretenien ser banderes espanyoles (doncs, si veritablement ho eren….calia tenir una gran imaginació!).

Segons tinc entès, la regidora de Patrimoni- la Sra. Begoña Floria- va autoritzar, de forma excepcional, aquesta “acció artística”.

Jo entenc que la bandera estelada no és una bandera inconstitucional i que l’únic que aniria en contra de la nostra Constitució seria el fet d’utilitzar-la en actes u organismes públics substituint la bandera oficial que reconeix la Carta Magna, és a dir, substituint la bandera d’Espanya (formada per tres franges horitzontals, vermella, groga i vermella, sent la groga de doble amplada que cadascuna de les vermelles).

Però per altra banda, també hauríem d’entendre que l’ús de l’estelada en espais i edificis públics no hauria d’estar permès, donat que aquesta simbolitza les aspiracions d’una part de la societat catalana, però no de tota. L’autor d’aquesta acció, el Sr. Àlvar Calvet, sosté que es tracta “d’un projecte artístic i no polític, abordat amb respecte als símbols i que pretén convidar al diàleg i no a la confrontació”.

Estic totalment en contra d’aquesta declaració: En primer lloc, l’autor no ha respectat els símbols des del mateix moment que “la vestimenta” de Roger de Llúria no s’assemblava en res a la bandera d’Espanya; i en segon lloc- amb la seva posada en escena- no ha convidat al diàleg sinó a la confrontació, fent servir un monument “Patrimoni de TOTS els tarragonins”- com és el “Monument als Despullats”- per mostrar una bandera (l’estelada…i, a més a més, en les seves dues versions!!) que només representa els sentiments d’una petita porció de la nostra societat.Amb tot el meu respecte: Això no és art!! Això és buscar-nos les pessigolles als tarragonins!!

Blanca Bru Roig

(Tarragona)

La necesidad

En un pequeño pueblo perdido en la montaña, un campesino ante la imposibilidad de llevar un enorme saco de trigo al molino para moler, encargó a su hijo que lo hiciese en su lugar. Cargó el saco en un pequeño burrito y le señaló el camino.

El niño, que solo tenía 12 años, asustado por el volumen del encargo, preguntó a su padre que si pasaba algo quién lo ayudaría. El padre dijo: “Si algo pasa, llama a la señora Necesidad, y ella acudirá en tu ayuda”. No muy convencido, se puso en marcha con el borrico.

Cuando llevaban recorrida la mitad del camino, el borrico vió un montón de polvo y, sin dudarlo dos veces, se revolcó en él, yendo el saco de trigo por el suelo. El muchacho, que no podía con tan pesada carga, acordándose de la recomendación de su padre empezó a gritar: “Señora Necesidad!”. Cansado de desgañitarse, y como el atardecer se le echaba encima, arrastró el saco y lo puso en ribazo, y aprovechando el desnivel pudo colocarlo encima del borrico.

Ya de retorno a casa, se lamentaba a su padre de que lo había engañado, había llamado a la señora Necesidad y esta no había acudido. Su padre respondió muy serio: “¿Pues quién te ha ayudado a cargar el burro si no la Necesidad?”. El niño quedó perplejo, pero comprendió que así había sucedido.

F. Ortiz de Pinedo Mendiluce

(Tarragona)