Les cartes al director del dia

19 mayo 2017 18:47 | Actualizado a 21 mayo 2017 17:01
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El traspàs de la Isabelde la terra al Cel

Contesto a la carta oberta al Diari de Tarragona del 7 de juliol de 2016, que em va enviar el Sr. Josep Maria Ribes.

Jesucrist és un exemple d’humanitat davant la mort: plora la mort del seu amic Llàtzer, es commou amb la vídua de Naïm que enterra el seu fill únic i es compadeix de Jaire, un pare que ha perdut la seva filla. Perquè la mort és personal però no individual i afecta tota la família i els amics.

Jesús entén el nostre dolor: deixa que Marta es queixi i es desfogui: «si haguessis vingut, el meu germà no hauria mort». Només després la convida a pensar en el Cel i omplir-se d’esperança. De fet Ell mateix, a l’hort de les Oliveres, intenta esquivar la Passió, i només després s’identifica amb la voluntat redemptora del Pare.

Si volem ser molt sobrenaturals comencem essent molt humans. La fe no és només quelcom intel·lectual sinó una trobada amorosa amb Jesucrist i experimentar l’amor de Déu i dels germans que se saben fills de Déu. Els que tenim la fortuna de tenir fe hem d’ajudar amb delicadesa els qui passen per un moment de prova. Hi ha un temps per plorar i un temps per riure. A vegades el millor servei que podem fer als afligits és acompanyar-los, escoltar-los i compartir les seves penes. Resem per ells, i resem junts si així ho volen, demanant que l’amor de Déu ompli els seus cors de pau interior.

Per als ateus la mort és un punt final. Per als agnòstics, uns punts suspensius. Per als creients en la resurrecció és un punt i seguit: el pas a la vida eterna. L’amor té la última paraula, també en el cas dels qui sofreixen a Síria, Irak o el Pakistan per la seva fe. El seu testimoni ens omple de pena, ens fa admirar la seva fe i ens recorda que hauríem d’actuar. Després de la mort ens trobarem amb un Déu que és Amor, i en Ell, amb tots els éssers estimats. Preguem per la Isabel i per tots els difunts.

Mn. Josep Ribot Margarit

(Tarragona)

La bandera catalana

Les màximes autoritats del país, el president Puigdemont, i Carme Forcadell, presidenta del Parlament, van homenatjar l’humanista Rafael Patxot que havia instal·lat la bandera catalana al capdamunt de casa seva, el 1896. Acabada la Guerra Civil, la bandera la pogué recuperar 15 anys més tard, en el seu exili a Ginebra, on va morir el 1964. La bandera ara ha tornat de l’exili, ha estat restaurada i s’exhibirà a la sala de plens de Sant Feliu de Guíxols. La presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, va dir: «No és una bandera qualsevol, és molt més, és la nostra història, la nostra llengua esquinçada, malmesa però que no desapareix».

El nostre humanista, si pogués aixecar el cap, és quedaria bocabadat en veure com el retorn de la seva estimada bandera és anunciada com «la senyera» als mitjans de comunicació. Ja fa temps que Quim Monzó va escriure uns magnífics articles sobre la bandera catalana en contraposició a l’ús indegut de senyera, ja que històricament és una obvietat que la senyera és d’ús exclusiu en els orfeons, tots els quals en posseeixen una de diferent. És per aquesta raó que el poeta Joan Maragall escrigué expressament per als cantants de l’Orfeó Català el Cant a la senyera, el vibrant himne que musicà el mestre Lluís Millet. L’error –com tantes altres coses– és atribuïble a la desmemòria històrica imposada per la llarga dictadura franquista. Ara és l’hora de recuperar l’ús correcte dels mots: és per això que el president Puigdemont declarà en el citat acte que «la nostra generació està a punt d’aconseguir un país lliure, independent i decent». El futur és ben nostre...

Jordi Pausas

(París)

Comentarios
Multimedia Diari