Les cartes al director del dia

«Un problema interior»

Al Diari del 3 d’agost (Tribuna) hi ha l’estudi de P.-L. Huget Tous, advocat. Cal dir que és molt interessant i original. Potser cal que Catalunya provi aquesta seriosa via.

Em fa por que els tribunals europeus considerin que «és un problema interior». Em sembla que, en tot cas, fóra un procediment llarguíssim.

I, sobretot, crec que seria necessari perquè els tribunals s’ho prenguessin seriosament i amb interès que Catalunya ho plantegés com una injustícia que pateix tota la població, no com ara, en què encara hi ha molts «catalans» que no saben –o no volen saber– que l’establishment de Madrid ens mal governa i explota a tots els d’aquí i a uns quants ibèrics més!

Francesc Font de Rubinat

(Reus)

L’enveja en el futbol

Sembla estrany que jugadors de futbol de Primera Divisió –no cal dir noms–, excel·lents futbolistes, alguns d’ells internacionals, famosos i ídols de l’afició… diguin el que diuen del pobre –és un dir– Neymar Jr., criticant i rebutjant les seves habilitats i malabarismes amb la pilota als peus.

És que us fa ràbia, perquè vosaltres no teniu pebrots per fer-ho? O és que no sabeu fer-ho? Doncs apreneu-ne, macos, i no critiqueu un jugador que l’únic que fa és donar una mica més d’espectacle de cara al públic i que gaudeix fent-ho i que no fa mal a ningú.

Però es veu que el contrari, a qui pren la pilota, amb una filigrana que el deixa amb la boca oberta, no pensa el mateix. Es pensa que no té altra cosa que fotre’s d’ell? Ho sento, però no tenen raó. Si el futbol, a més d’un esport, és considerat un espectacle, doncs això. És un jove jugador llest en el seu ofici, que marca i dóna gols, que corre com un lladre i sua la samarreta com el qui més…

I, en definitiva, per acabar: que jo sàpiga fer filigranes amb la pilota no està castigat com a falta en el reglament oficial de la UEFA ni de la FIFA. O és que pretenen que li ensenyin la targeta groga cada vegada que es rifa el contrari?

Pau Odena

(Tarragona)

Les persones, els territoris i la llei

Què està passant? El recorregut des de la impugnació de l’Estatut català del 2006 aprovat i referendat pel poble (les persones) fins avui ha estat un camí de lluita pacífica, amb ordre i amb una participació al carrer com mai s’havia vist.

Com diu el meu amic Xavier, Madrid (la mentalitat central) no entén què és i què significa Barcelona, els catalans i els seus territoris, històricament tan diferents.

Per tant, el que havia d’arribar ja és aquí, i ara què?

Alguns opinen que la lectura és percentual (48%), jo crec que no, que és molt més, veiem:

Pasqual Maragall ja fa temps (2003) ens parlava de les euroregions. Penso que tenia part de raó, que el nostre encaix d’Espanya en la UE podria ser aquest model. Però per això Europa hauria de tenir totes les eines, començant per una constitució, i totes aquelles altres estructures necessàries per evitar duplicitats. Inevitablement els estats haurien de cedir competències en aquest model.

En el cas que el model fos les regions, cal preservar la llengua, la cultura, l’economia local i les singularitats entre els pobles que la configurin. El que cal és tindre un model nou. Avui podem dir que el model de les autonomies (Espanya) ja està esgotat, en uns territoris més que en d’altres.

La llei. Quina?, la central, l’autonòmica, l’europea? Per sort o per desgràcia qui tira del «carro» és l’economia, però això avui també ha canviat.

L’economia és global, però segons els entesos el poder de l’economia es desplaça, tant l’europea com l’americana, cap al continent asiàtic que és on hi ha més població.

La solució per aquest dilema ha de ser europea, en un termini no massa llarg Europa tindrà menys pes que el que té ara si seguim així. Amb les estructures i lleis d’avui no ho farem, s’han de canviar!

Qui ha de fer-ho? Tots plegats tenim molta feina a fer, però sobretot necessitem polítics que siguin persones honestes, amb el cap ben moblat i amb altura de mires, això tampoc és demanar tant, oi?

Sortim del segle XX i entrem al segle XXI que ja és hora!

Qui més corre a la sortida d’una cursa no sempre arriba el primer!

Jordi Sánchez Solsona

(Calafell)