Les cases cauen als pobles

Des de les pàgines del Diari hem obert el debat sobre el model urbanístic de Tarragona. D’una banda hem llegit els arguments dels partidaris que la ciutat creixi en extensió sense oblidar la rehabilitació del centre històric, i de l’altre els partidaris de concentrar els esforços en recuperar els barris deixats de la mà de Déu. El director de l’Escola d’Arquitectura de la URV, Arturo Frediani, era especialment crític amb els «propietaris de la perifèria urbana que estan a l’espera de sucoses plusvàlues». En canvi, Agustí Domènech, de la Cambra, considera que «és evident que el creixement d’una ciutat sempre ho és per extensió del seu àmbit urbà». Aquest cap de setmana he voltat pels pobles de la Catalunya Nova, de la Catalunya del Sud, des de Riba-roja d’Ebre, a la Ribera, fins a les planes d’Alguaire, al Segrià. Després del paisatge cremat només m’ha faltat veure l’estat de les cases. Als nostres pobles hi ha centenars, milers, de cases que cauen a bocins. Els propietaris les han tancades i han anat a viure a les ciutats. Un amic em comenta: «Si no fos perquè en aquest país plou poc, ja no en quedaria cap de casa al poble». Les cases moren per la teulada. Les ciutats haurien de créixer per les cases abandonades dels pobles. Si de debò ens creixem l’equilibri territorial, l’urbanisme ha de tenir una visió de país i no de ciutat.