Más de Opinion

Les ciutats després de la pandèmia

Covid-19. En un moment o altre ens en sortirem: per tant, el cap i casal i la resta de les ciutats grans i mitjanes de Catalunya haurien de començar a pensar com volen que siguin en el futur post

JOSEP MARIA MARTÍ

Whatsapp
JOSEP MARIA MARTÍ

JOSEP MARIA MARTÍ

Al cap i casal molta gent opina que arran de la pandèmia els barcelonins estan redescobrint la seva ciutat. La Covid s’ha emportat els turistes, ha tancat el setanta per cent dels hotels i ha esponjat els carrers; ara es pot passejar per les rambles i el passeig de Gràcia sense haver d’anar esquivant cues de foresters en plena operació d’assalt dels edificis modernistes o, contemplar-los com inicien uns particulars processos etílics asseguts a les taules exteriors, on, per cert, els cobren 10 euros per una cervesa de barril...

Em comentava l’altre dia un amic que li semblava estar experimentant una sensació de llibertat semblant a la que havia sentit quan, passats els Jocs Olímpics i amb els esportistes fora, les autoritats van obrir la façana litoral i els barcelonins s’adonaren de sobte que tenien el mar als seus nassos.

Quan Ildefons Cerdà va planificar l’Eixample, justificava la seva arriscada proposta urbanística dient que la ciutat nova havia de ser un lloc de barreja i de diversitat i que les urbs es planificaven a fi que totes les persones les podessin gaudissin per un igual. Això és exactament el que no passat en els darrers vint anys. Els conqueridors de Barcelona han estat els turistes, arribats per terra, mar i aire, els quals s’han apoderat de carrers, places i monuments, han transformat els edificis dels barris del centre en hotels i residències de tota mena, han tret l’equilibri del mercat de la venda i el lloguer de pisos, afavorint que una bona part de l’activitat turística, residencial i comercial, quedés en mans de fons financers sense més altre objectiu que esprémer al màxim el resultat econòmic de les seves inversions.

Tenim pandèmia per a estona, però en un moment o altre ens en sortirem; per tant, el cap i casal i la resta de les ciutats grans i mitjanes de Catalunya, haurien de començar a pensar com volen que siguin en el futur post. No haurien de passar plana com si res, al contrari, les petjades negatives de la Covid seran profundes i les coses de cap manera seran iguals. Però ara ningú parla d’altra cosa que de contagis, d’estadístiques, de solucions sanitàries i de mesures injustes, dissortadament encara no he escoltat ningú que especuli com serà l’endemà o com voldria que fos.

Els que habitem al Camp de Tarragona hauríem de rebutjar el fals gegantisme urbanístic que ens han volgut imposar 

A Barcelona han aprofitat cuit i a corrents la situació sanitària, per a eliminar de la circulació els vehicles contaminants, han limitat el nombre de cotxes al carrer i han augmentat l’espai de bicicletes i vianants; no està gens malament per començar, però a les autoritats els manca encara concretar quin serà el model postpandèmic que ens volen proposar.

Fa uns anys el discurs que van comprar molts polítics i alguns Ajuntaments era el de les smart cities; fascinats per un cert discurs tecnofílic, segons el qual la digitalització havia de ser la panacea que millorés la vida dels ciutadans; era una proposta bàsicament prescriptiva i tancada , que no donava veu als ciutadans. Com diu contràriament l’antropòleg Richard Sennet, la ciutat del segle XXI ha de ser oberta i no centralitzada i ha de donar la possibilitat a tothom que hi visqui que la utilitzi de la manera que cregui més convenient.

D’altres corrents de pensament incideixen en aquesta línia i proposen que les urbs siguin saludables, on els ciutadans les potenciïn fent-les evolucionar; parlen per exemple de «ciutats sàvies i col·laboratives» on el centre de la vida urbana no són els artefactes digitals, ni la robòtica, sinó un lloc habitat per persones que en gaudeixen i s’hi senten identificades.

Un possible model és el que l’alcaldessa de París intenta implementar: el de la ciutat dels 15’. Proposa que el dia a dia dels habitants estigui marcat per una màxima: arribar a la feina, portar els fills a l’escola, anar a comprar, gaudir del lleure i de la cultura, accedir a l’assistència sanitària, etc., siguin unes activitats que es desenvolupin en un diàmetre on s’arribi, o bé caminant, o bé amb bicicleta, o bé amb transport públic, en màxim un quart d’hora.

Els que habitem en els nuclis poblacionals del Camp de Tarragona hauríem de rebutjar el fals gegantisme urbanístic que ens han volgut imposar i defensar ara més que mai un model d’una ciutat mitjana abastable, en el qual el ritme de creixement segueix les persones i no als cotxes, on els metres quadrats públics s’aprofitin al màxim i tinguin per tant, usos diferents; on els qui ens governen no controlin el seu funcionament amb multes, sinó a base d’una educació social participativa que faci estimar l’entorn i que aconsegueixi fer-lo agradable per viure-hi. Ara que ens obliguen a tancar la boca, aprofitem per obrir el nostre pensament i mirar més enllà. Hem de pensar que res serà igual, però que si aprenem del que hem viscut, igual el futur que ens espera serà millor.

Temas

Comentarios

Lea También