Les desiguals vares de mesurar

L’Espanya actual, dirigida pel Sr. Rajoy, viu una democràcia on les vares de mesurar no són iguals per a tots els qui habiten en el seu sòl. I més quan ‘l’autonomia catalana’ pretén deixar de ser Espanya perquè entén que aquestes vares no s’apliquen igual per a tots. Des d’aquesta base naix una democràcia on les veritats d’alguns són mentides per als altres. Vet aquí, doncs, la frase de Winston Churchill quan digué que la democràcia era «la forma política menys imperfecta». El mot democràcia, avui en aquesta Espanya, s’empra segons les conveniències sense tenir en compte el concepte del seu fonament.

La frase de ‘tots som iguals davant la llei’ és idíl·lica, sense cap mena de dubte, i, a la vegada, la base de qualsevol democràcia. Però a Espanya no tots tenim els mateixos drets perquè els uns per demografia, per força i per vots poden imposar obligacions a altres que desitjarien rebre un tracte paral·lel. Això de «la igualdad de todos los españoles» és una utopia que a la nostra Espanya cruix des de la base.

Quan el Parlament de Catalunya ha demanat un debat i així es va acordar entre les forces majoritàries, l’Estat espanyol ha perdut la batalla política, en no acceptar-lo perquè excusant-se amb la seva llei, no ho permet. Uns parlaran que no es pot produir perquè la Constitució està per sobre de tot i alguns jutges la poden arbitrar segons els desitjos dels qui manen, fins i tot divergint amb altres rellevants juristes. Altres s’expressaran que és des del poble on emergeix la voluntat de debatre i desitjar la llibertat.

I dic que ha perdut la batalla quan es pretén obviar la història i el seu desenvolupament. Una Catalunya que per incorporar-la al que en aquells anys hom coneixia per ‘les Espanyes’ hagueren de servir-se dels canons, de les armes de França i dels seus generals. Posteriorment va arribar la voluntat d’aniquilar les lleis, la llengua i les institucions autòctones amb el Decret de Nova Planta. Han passat tres-cents anys, però les voluntats catalanes no s’han debilitat; ans el contrari, la formula més imperfecta de l’exercici de la política, la democràcia, li ha donat possibilitats per emergir i refer-se quan les dictadures no existeixen i el règim parlamentari preval sobre els cops d’estat i els aixecaments militars. I s’ha rehabilitat perquè des de l’Estat, les vares de mesurar no s’apliquen de la mateixa manera dins el territori. Mentre a Catalunya, primera força de creació de riquesa estatal, se li ha vetat la construcció d’infraestructures necessàries per al seu desenvolupament, se li escanyen els diners per elaborar els pressupostos autonòmics, altres autonomies disposen quatre vegades més d’euros per habitant, les lleis catalanes dictades pel Parlament són derogades pel TC, l’emprenyada dels catalans s’incrementa constantment. I malgrat la crema de les fotocòpies de la cara del rei, les acusacions de la CUP al conseller Jané, mai les forces independentistes havien estat tan unides. Els atacs continuats, les diferents vares de mesurar i els recursos del PP, servint-se del TC, provoquen la cohesió dels catalans amb més força que mai.

Els judicis del TC ja no intimiden els polítics del Parlament. A Europa, malgrat que els grans dirigents no accepten el divorci català, per no enredar més encara aquesta Unió Europea amb les desavinences que emergeixen a diari, són molts eurodiputats que criden a ordre i pretenen col·locar la democràcia on toca.

‘La Operación Diálogo’ del govern espanyol pretén tapar l’extrema preocupació existent entre els seus dirigents. Quan no van acceptar ni una sola petició de Catalunya, quan havien enderrocat el nou Estatut referendat, i se’ls va amenaçar amb la possible independència, sempre van negar-se a parlar. Van fer servir la majoria absoluta que disposaven i usar el TC que el tenien al seu costat. Ara acceptarien les reclamacions dels 21 o els 45 punts, però la destitució pública de Carme Forcadell resultarà ser un cop dur per a la democràcia sobre la qual es fundà la Unió Europea i les democràcies dels seus Estats membres. Apliquen una vara per un costat i ens volen fer creure en una altra de fictícia i mai acceptada fins avui, que pretén tapar les pròpies miopies.

Quan a Espanya existia un govern nascut de l’aixecament militar, en morir el dictador, es canvià la convivència iniciant la democràcia amb la Constitució. Els qui durant 40 anys havien dirigit el govern amb mà dura i repressió, no volien canvis. I vet aquí que un cop referendat, els mateixos que avui defensen la Constitució, amb personatges tan ressonants com l’expresident Aznar, com a exemple dels seguidors del franquisme, hi van votar en contra. A Catalunya, en canvi, la majoria de la gent hi va votar a favor. Després de tants anys de repressió, poder estudiar en català, poder votar lliurement i disposar d’una autonomia política va ser acceptat per una gran majoria. Les circumstàncies han canviat; aquells que no el volien i el van haver d’acceptar forçosament, avui s’emparen en ella per no canviar res. Ara ja els va bé; han aconseguit dominar-lo i n’han fet l’essència del seu govern. Han acomodat els seus articles a les seves voluntats, els seus jutges per ells nomenats dicten les sentències d’acord amb els seus desitjos. Actualment no poden actuar Milans del Bosch, Primo de Rivera o Francisco Franco, com durant anys van desbancar les voluntats populars amb la força de les armes. Ara vivim una democràcia molt defectuosa, això sí, però Espanya està integrada a la Unió Europea i la democràcia, no es pot adaptar sempre a favor d’uns i en contra dels altres, sense existir els recels lògics que aquesta actitud provoca.

Ja no són, només, les paraules de Pablo Iglesias, quan diu que s’avergonyeix com a espanyol i demòcrata per la impunitat d’una part dels càrrecs públics quan s’apliquen les vares de mesurar. Són veus, també, de diputats i eurodiputats europeus que segons els periòdics internacionals adverteixen la feblesa de la democràcia espanyola.

Sense un referèndum, avui per avui, negant la preocupació política emergent d’Europa, aquesta anirà augmentant. I paral·lelament la intranquil·litat d’alguns dirigents unionistes quan s’adonen que Catalunya se’ls escapa de les mans pels seus propis errors.