Les disset pandèmies

"Convé mantenir la moral alta perquè nosaltres no és que tinguem a sobre una pandèmia, en realitat en tenim ni més ni menys que disset i, a més a més, amb una coordinació molt millorable per part del Govern central"

13 noviembre 2020 19:02 | Actualizado a 13 noviembre 2020 19:04
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

L’escena es produeix, en plena segona onada de la pandèmia, al sud de la Catalunya sud, és a dir, al polo oposat de la Catalunya del Nord. I no sabem molt bé si la sud igual que la nord pertany a un altre Estat o no. Tot és possible, almenys virtualment. Doncs bé, un bon ciutadà de les terres de l’Ebre al sud de la Catalunya sud, aprofitant que els restaurants de Castelló estaven oberts i els de Catalunya no, pot ser fins i tot a les reunions socials hi podien anar més persones, va anar a fer un dinar a un local situat a Castelló però fregant la línia fronterera en Catalunya.

Era un dinar amb la família i per un motiu íntim molt important i per això tenia interès que el seu cor estès sempre a Catalunya, la qual cosa és, d’altra banda, força humà i comprensible. De manera que va fer col·locar la taula i la família tota a la banda de Castelló. Però la seva cadira, que seria la de la presidència, la va col·locar dues potes a la banda de Castelló i dues a la banda de Catalunya, la del sud, que per cert tan diferent és de la del centre, sobretot en rebre atencions dels governs.

Ell va seure, doncs, amb una cama a cada banda de l’estat?, d’una nació sense estat?, del país?, de la comunitat autònoma?, de la vegueria?, de la província?, de la comarca?, del municipi?, o fins i tot d’una Mancomunitat de Municipis?, d’una Entitat Local Menor o Entitat Municipal Descentralitzada? Ell no ho sabia i no sé si ho sap massa gent.

La situació era difícilment equilibrada, però el cor és el cor i la gana és la gana i varen començar a gaudir d’aquell excel·lent dinar del restaurant castellonenc. I aviat i per sorpresa general va aparèixer un binomi dels mossos d’esquadra. El binomi que és aquesta paraula totalment desconeguda però que es va fer famosa el 2017. I a la banda de Castelló va aparèixer també una parella de la guàrdia civil.

El pobre celebrant sempre, amb la cadira, tenia el cor a Catalunya i la boca i la cullera, la forquilla i el ganivet i a causa de la qüestió dels restaurants oberts o tancats procurant tenir-los a Castelló. I els mossos i els guàrdies civils expectants i fins i tot gravant l’escena.

Federico Fellini en aquells moments no hi era i no s’estava filmant Amarcord. Però l’escena italosiciliana era total. I a l’hora del brindis el celebrant es va posar com no podia ser d’una altra manera la mà al cor, és a dir, al sud de la Catalunya sud o sigui a les terres de l’Ebre. I la copa del cava, bon cava català com és lògic, a la banda de Castelló. I el binomi i la parella, cadascú al seu lloc, es mantenien a una distància prudencial i fins i tot també filmaven l’escena. Però Fellini no hi era i l’escena, malgrat la semblança, no era d’Amarcord.

Disset comunitats autònomes vol dir disset pandèmies i així hem arribat a encapçalar el rànquing ni més ni menys que mundial, en diferents índexs del coronavirus. No és d’estranyar. Confinaments perimetrals de comunitat autònoma, de municipis. Confinament domiciliari. Toc de queda, uns a les 22, altres a les 23 o les 24. Uns bars i restaurants tancats però a la comunitat autònoma del costat oberts. Però la Covid-19 no entén de límits geogràfics ficticis. Terrasses sí, terrasses no. Comerços essencials i no essencials i centres comercials i grans superfícies sí o no. Esport professional o no professional. Treballs essencials o no. Teatres, auditoris, cinemes oberts o tancats. Els llocs de culte amb un 30% d’ocupació, un 50%. Escoles municipals de música i conservatoris d’ensenyança reglada, uns sí i altres no: però els instruments musicals en realitat sembla que són iguals. Si multipliquem tot això per disset, tindrem una part de l’explicació dels nostres tan espectaculars, com lamentables i tristos rècords mundials.

Si algú té la necessitat, malgrat la pandèmia, de viatjar per tot l’Estat, necessitaria una aplicació al mòbil com aquella que avisava dels radars de control de la velocitat, perquè és impossible de seguir.

Ordres i contraordres, resolucions judicials que anul·len ordres o contraordres de l’Administració actuant i ben al mig d’aquest trist desgavell cal saber que precisament a Catalunya, l’Administració actuant ha convertit la declaració responsable que és convenient portar, per exemple per circular després del toc de queda en un autocertificat. És a dir, que el model administratiu diu: «certifico que el meu desplaçament està relacionat...» Un es pensava que els certificats els feien funcionaris, secretaris i personal que tingués la funció fedatària pública o privada, però que qualsevol ciutadà o ciutadana pogués certificar i a més a més a ell mateix, és a dir, fer un autocertificat, també és una qüestió força interessant i a estudiar.

Amigues i amics, lectores i lectors, convé mantenir la moral alta perquè nosaltres no és que tinguem a sobre una pandèmia, en realitat en tenim ni més ni menys que disset i a més a més amb una coordinació molt millorable per part del govern central. Per tant, es tracta de resistir, amb mascaretes, distància social, rentat de mans i ara també ventilació adequada. I a pregar i desitjar tots que arribi aviat la vacuna, que ja s’anuncia i sembla que amb bones notícies. Però la vacuna aquí haurà de ser molt potent perquè no és que ens hagin de vacunar només contra una pandèmia, que ja és molt, sinó contra disset. I també convindria que la vacuna ens vacunés d’alguns governants. Si bé això darrer potser és demanar massa... a la vacuna em refereixo.

Doctor en Dret. Ponç Mascaró va treballar durant més de trenta anys a l’Ajuntament de Tarragona, on va ser secretari general amb els tres primers alcaldes de la democràcia. Ha rebut nombrosos reconeixements per la seva tasca.

Comentarios
Multimedia Diari