Les espases no es feien per ballar. L'Edat Mitjana es frivolitza sense història ni cultura

Com que la tardor és temps de nostàlgia, Salou ha recreat un Ball d’Espases. És una comparsa inventada fa tres anys per sumar-se a les festes medievals que commemoren que l’any 1229 el rei Jaume I va salpar rumb a Mallorca per alliberar-la dels sarraïns. La colla que dansa, com si fos un idíl·lic ball de rams, escenifica figures de passadissos, estels i degollades. Són exmembres del grup local del Ball de Bastons, que es van independitzar per representar una pantomima amb sons de flabiol i tamborí. La banda sonora és obra del president del grup, que no s’ha remuntat a les músiques medievals d’aquesta dansa perquè o no existien, o no n’ha trobat o no ha consultat amb el musicòleg Jordi Savall. La versió oficial és que «alguns folkloristes catalans sostenen que els balls de bastons van aparèixer arran que els balls d’espases desapareguessin als segles XVII i XVIII quan van ser prohibits per motius de caràcter públic i social. Arran d’aquesta prohibició, els balladors van substituir les espases pels bastons, però mantenint trets com la formació dels balladors i la formació de figures, que crearia un cert paral·lelisme entre els dos balls». Històricament i literàriament, la cosa no va així.

El problema és que els folkloristes són persones serioses, però no historiadors, i que no consta en cròniques ni documents medievals que cap heroi real ni de ficció català, espanyol o europeu ballés mai amb una espasa a les mans. I encara menys vestits de groc i de negre. Una raó és que, des dels temps del rei Artur i en la tradició occidental, el groc era el color dels apàtrides, equivalia a infàmia, es relacionava amb la traïció, el mareig, la bilis, l’acidesa, la bogeria i portava mala sort. És una tesi simbòlica i pràctica que es manté en els actuals estudis acadèmics de psicologia dels colors. Pel que fa al negre, els romans de Tarraco ja el relacionaven amb les morts i les tenebres, amb els temps d’aflicció i penitència, als pecats i a les forces del mal. Fins al punt que, als actuals diccionaris, més de la meitat d’accepcions i frases fetes tenen connotacions negatives. Amb el color negre dels pirates combinat amb el groc, els nous dansaires semblen els taxis de Barcelona quan fan passadissos i cabrioles els dies de vaga.

El problema és que els folkloristes són persones serioses, però no són historiadors 

El fet és que els herois medievals no ballaven amb espases. Tirant lo Blanc li va demanar a l’emperador si podia ballar amb la infanta, però era una dansa gentil, refinada i sense armes. Les espases del Cid s’anomenaven Tizona i Colada, però el Cid mai balla ni amb ni sense espases, malgrat que després s’han fet ballets i espectacles musicals basats en la seva seriosa personalitat. Tampoc ho feia el Capitán Trueno, cavaller medieval empordanès que va usar moltes espases i s’adaptava a les que trobava en llunyans racons de món. Ni el Príncep Valent de Hal Foster. No hi consta cap dansa a la Cançó de Rotllan, crònica poètica de la històrica gesta de l’heroi francès a la batalla de Roncesvalles. El Quixot mai no va ballar amb la seva espasa ni amb la seva dama Dulcinea, encara que s’han representat òperes al Liceu i a la resta del món, transfigurant la seva trista figura amb música flamenca. Un fet semblant passa amb Sigfrid, heroi germànic del Cant dels Nibelungs, en el qual es van inspirar Wagner en la seva tetralogia Der Ring des Nibelungen, i Schubert en el seu Cant del cigne. Finalment, és literàriament cert que el rei Artur i l’ordre dels cavallers de la Taula Rodona varen néixer durant un ball galant, però la seva llegendària espasa Excalibur no hi va tenir res a veure. Com tampoc el ball d’espases que es fa a Iruecha (Sòria) des de l’any 1980 i només hi dansen dones no guerreres. Dels almogàvers, val més no parlar-ne en els territoris que van ocupar a matadegolla i sense ballar.

Tot plegat indica que els balls d’espases, que de moment només afecten Cervera i Salou, agreugen la febre de fires i festes medievals que recorre Catalunya. La majoria sense cap fonament científic, amb una visió romàntica malentesa, lluny de tota memòria històrica, barroerament folklòrica i típicament turística i comercial. I amb tanta frivolitat i escassa substància cultural, que sovint es fan sota una espasa de Dàmocles anomenada ridícul.

* Periodista. Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.