Les filles de l’Abdul i el desig de son pare que tinguin futur i un país en pau

Em tocava venir a compartir algunes paraules amb vosaltres i pensava sobre si triar aquest o aquell tema. Com parlar de l’Afganistan sense anar a les notícies més habituals? La majoria del que arriba als mitjans occidentals no ajuda gaire a desxifrar una mica millor un país que porta en guerra 40 anys, sí 40, i on la majoria de la població no sap què és viure en un país sense canons, bombardejos, carreteres amb controls on no saps què et pot passar o sense que algú de la teva família mori per una mina aquí o allà. Així no és estrany que a l’Afganistan la gent ho tingui refotudament difícil per imaginar res semblant a un futur, un mot que aquí no té gaire sentit.

No parlaré del que segurament ja heu vist a la televisió i als diaris els últims dies, això d’un hotel assaltat o allò d’una organització atacada en un racó del país. Res sobre la mort de desenes d’afganesos en accions que difícilment canviaran res al país i que de ben segur no milloraran la vida de ningú. 

La guerra ho condiciona gairebé tot a l’Afganistan, però no tot és violència

Així, què us explico que ajudi a entendre? Doncs la història del meu amic Abdul; feu-me una mica de confiança. El vaig conèixer fa 17 anys al Pakistan. Allà era un més dels milions d’afganesos que havien fugit de la guerra, de la mort i la misèria. Era un adolescent que mirava de vendre pedres i catifes als periodistes a un hotel on molts reporters esperaven per creuar la frontera i anar a Kabul. La veritat és que no era gaire bon venedor, no recordo haver-li comprat res, però era força eixerit i em va començar a obrir els ulls sobre moltes coses.  

M’explicava que tenia gaire idea de com seria el seu futur, però que si pogués triar tornaria a Afganistan, al país que en certa forma li havien robat, i que volia ser algú allà. Aquest noiet espavilat va tornar, va aconseguir amb beques estudiar política i administració en una bona universitat, va trobar la seva dona i va formar una família. Ha esdevingut algú, algú que no ha volgut tornar a fugir de Kabul tot i que la guerra no ha acabat i que la mort és sempre present a la vida diària. Té dues nenes que adora, i tot i les dificultats no vol marxar, sinó que ha treballat en organismes per promoure la transparència o millorar l’agricultura. Vol ajudar que Afganistan surti del pou i fer que la de les seves filles tinguin futur i un país en pau.

Vides invisibles

A l’Afganistan passen coses molt lletges, algunes arriben als mitjans occidentals i moltíssimes altres no. Però també hi ha molts Abduls, i encara més Hakims, Sayeds o Farkhundes que simplement volen una vida normal, sí normal. I creieu-me, s’assemblen molt més a nosaltres del que podríeu creure. Sabeu allò de les majories silencioses? Doncs aquí sí que en teniu una de molt gran, silenciada i invisible excepte quan els seus integrants moren en un atac aquí o allà. 

Els Abduls, Hamis o Sayeds s’assemblen molt més a nosaltres del que podríeu creure

Si us plau, no ho oblideu quan veieu notícies sobre l’Afganistan. Recordeu que hi ha molt més que no es veu de lluny però que hi és, i que és important per entendre. I hem d’entendre, no només veure. Si no, estem literalment perduts.

Tot això té a veure una mica amb unes línies del Pérez-Reverte que vaig llegir quan estudiava periodisme: «El horror puede vivirse o ser mostrado, pero no puede comunicarse jamás. La gente cree que el colmo de la guerra son los muertos, las tripas y la sangre. Pero el horror es algo tan simple como la mirada de un niño…» Doncs això, mirem més enllà dels morts i la sang.

 

* Periodista. Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant 15 anys va cobrir informació d’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per diversos mitjans catalans i estatals. Actualment és responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.