Les formes i el fons

En aquest article ens referirem al Decret de la Generalitat de Catalunya 1/2021 de 15 de gener pel qual es deixa sense efecte la celebració de les eleccions al Parlament del 14 de febrer a causa, diu, de la crisi sanitària derivada de la pandèmia causada per la Covid-19.

En el món del dret les formes són importants. Les formes són el camí d’un procediment administratiu, en aquest cas, i en molts altres. El camí que permet arribar a l’objectiu final que hi ha, precisament, al final del camí. Les formes jurídiques serveixen, doncs, per garantir que el camí que se segueix és el correcte i que l’objectiu final es justifica adequadament. I l’objectiu final és la resolució que obligarà a tots els afectats.

Podria donar-se el cas també que l’objectiu final fos correcte però que les formes no, la qual cosa voldria dir que l’organisme que l’ha tramitat no ho ha sabut fer correctament. En aquest cas es perjudicaria també la col·lectivitat privant-la d’una bona resolució, d’un bon acord, simplement perquè algú o alguns no han sabut fer bé la seva feina.

Aquest article vaig estar a punt de titular-lo «un mar de dubtes» perquè n’hi ha molts.

Anem a pams. Però en primer lloc convindria deixar l’eslògan populista i fàcil que diu que a Galícia i País Basc van deixar ajornar les eleccions i aquí no. Perquè en aquells casos hi havia presidents als seus governs i no un vicepresident amb funcions de president com a Catalunya i, en segon lloc, perquè es van convocar abans de la pandèmia i es van suspendre quan hi havia un confinament domiciliari. Cal esmentar, d’altra part, que també s’han celebrat eleccions a països com França o sobretot als Estats Units d’Amèrica.

I pel que fa als dubtes raonables, convé remarcar precisament el que ja s’ha apuntat en el paràgraf anterior. És a dir, la Generalitat no té president titular, ni en funcions ni sense. El que té és un vicepresident, molt vigilat per cert pels seus socis de govern, que desenvolupa determinades i limitades funcions presidencials. Limitades sobretot en temps electoral com passa en qualsevol administració, menys en l’americana per cert quan es troba amb un president com el senyor Trump, però president no vicepresident.

Un altre dubte important és que des del moment en què es dissol el Parlament català anticipadament, com és el cas, hi ha un termini legal per fer les eleccions que no arriba a la data del maig. Sorprèn com després de tants anys la Generalitat no tingui una llei electoral pròpia adaptada a Catalunya i continua només amb la legislació de l’Estat, malgrat que la majoria de governs han estat nacionalistes i ara independentistes. L’explicació la trobaríem en el fet que la legislació estatal els serveix per tenir majoria absoluta al Parlament malgrat no tenir majoria de vots, al primar-se, en certa manera, els vots de les zones menys poblades davant de Barcelona, l’àrea metropolitana i altres.

Però el major dubte per aquest articulista i que per cert no s’ha vist reflectida o desenvolupada és la que es dedueix de l’article 2 del decret que comentem, quan diu que les eleccions es convocaran pel 30 de maig «prèvia anàlisi de les circumstàncies epidemiològiques i de salut pública i de l’evolució de la pandèmia».

O sigui que si ara amb les circumstàncies actuals aquest decret deixava sense efecte la celebració de les eleccions del 14 de febrer, si les circumstàncies al maig són les mateixes o pitjors s’haurien de tornar a ajornar les eleccions i continuar amb un govern en funcions i sense un Parlament nou que li faci l’adequat control, de manera indefinida. I això perquè l’única motivació de l’esmentat decret i tal com diu el seu propi títol és «la crisi sanitària derivada de la pandèmia». És a dir, que en igualtat de circumstàncies o pitjors s’hauria de prendre la mateixa decisió d’ajornar una altra vegada les eleccions, perquè si no la motivació no seria la sanitària com diu el propi decret, sinó una altra motivació política.

I quant al fons de la qüestió es produeix una mena de confrontació entre els drets constitucionals fonamentals, el dret a la vida, el de la integritat física i el de la salut que pot afectar la pandèmia i d’altra banda el dret fonamental a la participació en els assumptes públics que tenen les ciutadanes i ciutadans. En la meva opinió i crec que potser és majoritària, la salut i la vida és més important que la participació pública.

Per tant si això sembla que és així s’hauria de trobar una solució mixta de poder exercir el dret de vot i assegurar a la vegada la salut tant dels votants com dels membres de les meses electorals i de tots els participants, forces de seguretat, funcionaris, etc. I en aquest punt algú pot pensar que això és gairebé la quadratura del cercle. Però pot haver-hi algun tipus de solució que suavitzi el problema com veurem a continuació.

Prego que em disculpin els qui se sentin molestos però, ni uns amb aquest decret volen vetllar tant per la nostra salut ni els altres estan tan preocupats per la interpretació de les lleis. Perquè dóna la gran casualitat que tots els grups polítics es van pronunciant segons els va en aquests moments les enquestes.

Per tant potser que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i vist aquest molt greu contenciós, hauria de reunir telemàticament i amb la màxima urgència i com a prova pericial, es comprèn que pot ser difícil d’encaixar dins del procediment judicial i del poc temps disponible, però la pandèmia és en aquests moments molt dura, un comitè d’experts, la meitat funcionaris de la sanitat pública i l’altra catedràtics, directors de serveis especialitzats d’hospitals importants i professors d’universitat de prestigi estrangeres i d’acord amb el seu dictamen confirmar o no la data del 14 de febrer o la que diguessin els experts, científics de prestigi, neutrals i independents, però una nova data de manera fixa i no com ara que sembla que el maig també està oberta a la possibilitat que tampoc hi hagi eleccions, segons com raonàvem abans.

Quan es camina tants anys de manera arriscada jurídicament, solen passar aquestes coses, sobretot si el procediment administratiu, que és el camí per arribar a bon port, no és massa brillant, com és el cas que tenim al davant.

Ponç Mascaró Forcada: Doctor en Dret, va treballar durant més de trenta anys a l’Ajuntament de Tarragona, on va ser secretari general amb els tres primers alcaldes de la democràcia. Ha rebut nombrosos reconeixements per la seva tasca.