Les guerres patriòtiques, intocables. A Rússia impreses a la memòria col.lectiva i de cada família

Les circumstàncies em regalen un diumenge totalment lliure i de bon temps a Moscou. És 1 de setembre, dia d’inici de la tardor i del curs escolar si no fos diumenge. També se celebra el dia de Borodinó, la batalla que va enfrontar la gran armada de Napoleó amb l’exèrcit imperial rus d’Aleksandre I a un centenar de quilòmetres de Moscou durant la que a Rússia es coneix com a Guerra Patriòtica de 1812.

La batalla de Borodinó va ser una de les conteses més sagnants del segle XIX i no va donar una victòria decisiva a cap dels dos bàndols, però va obligar els russos a retirar-se. Al cap d’uns dies Napoleó ocuparia Moscou, on durant 35 dies esperaria sense resultat que l’emperador rus acceptés signar la pau. A finals d’any les tropes de Napoleó es veurien obligades a retirar-se de Rússia empeses per l’exèrcit rus, el fred i la gana.

Havia estat a Borodinó fa anys en un pelegrinatge d’una associació patriòtica que anava a resar per salvar de l’especulació immobiliària els camps i boscos d’un lloc tan important. També era final d’estiu perquè recordo la bona collita de pomes. El lloc em va fascinar perquè em va traslladar a les pàgines de Guerra i Pau de Lev Tolstoi i tenia curiositat per anar-hi alguna vegada quan es fa la recreació històrica de la batalla.

A l’estació de Bielorússia de Moscou agafo un tren de rodalies que casualment va pintat amb motius de la victòria a la Segona Guerra Mundial, l’altra Gran Guerra Patriòtica de Rússia. Justament avui fa 80 anys de l’inici de la Segona Guerra Mundial però a Rússia comença el 1941, amb la invasió nazi de la Unió Soviètica. Enguany es fa una gran commemoració del dia de Borodinó perquè se celebren els 180 anys del Museu Camp de Borodinó, que es presenta com un «memorial de les dues guerres patriòtiques, i el museu més antic del món creat en un camp de batalla». A través d’armes, insígnies, pintures, uniformes i documents el museu de Borodinó recrea de forma molt interessant el 1812 i el guia ens recorda que Rússia va salvar Europa de Napoleó i la Unió Soviètica la va salvar del nazisme.

El dia comença amb una cerimònia en record als caiguts a Borodinó en què centenars de voluntaris d’associacions patriòtico-militars vestits amb els uniformes dels soldats de l’època i muntats a cavall reten homenatge a les víctimes en un turonet que va tenir una gran importància estratègica durant la batalla. Després fan una gran reconstrucció històrica de la batalla del 1812 amenitzada per un locutor que enalteix l’orgull patriòtic de l’exèrcit imperial rus, el salvador de Napoleó a Europa, i, de pas, la grandesa de Rússia.

Entre els milers d’espectadors que fan un dia de pícnic a la batalla veig molts nens que es distreuen amb armes de joguina. Veient-los i sentint el locutor se’m remou un sentiment de rebuig cap a l’enaltiment del patriotisme militar que supera la curiositat per veure el desenllaç de la batalla i marxo. Prefereixo recrear-me en les pàgines de Guerra i Pau i imaginar-me el so dels canons de 1812 que no pas sentir-los. De camí cap a l’estació uns adolescents de Borodinó estan farts dels assajos de les batalles i esperen guanyar uns diners venent pomes als turistes.

Al tren de tornada uns joves que seuen a prop recorden que Borodinó també va escenari de la Batalla de Moscou la tardor de 1941. I es posen a recordar els parents morts a la Gran Guerra Patriòtica i el gran sacrifici del poble soviètic per vèncer el nazisme. Encara que des de fora es critiqui que la ideologia oficial actual de Rússia utilitzi massa la victòria de 1945 per enaltir un patriotisme militar que serveix per justificar la política exterior, el gran sacrifici soviètic queda imprès a la memòria col·lectiva i a la de cada família. Les guerres patriòtiques a Rússia són intocables.

* Periodista. Nascuda a Salomó, té un vincle molt fort amb el Camp de Tarragona, on torna regularment a carregar piles. Viu a Moscou i des de fa més de 20 anys que observa l’evolució de l’espai postsoviètic, primer com a estudiant i després treballant de lectora de català, guia turística i periodista. Ha col·laborat amb molts mitjans catalans i actualment escriu amb regularitat al diari ‘Ara’.