Les infermeres diagnostiquem i prescrivim

Efectivament, diagnostiquem i prescrivim. Com qualsevol professió de l’àmbit de la salut que té un cos de coneixements i unes competències que li són pròpies. De fet, establir un diagnòstic, executar una sèrie d’intervencions (entre elles la prescripció) i avaluar els resultats a qui va dirigida la intervenció sigui a persones, a grups familiars o a comunitats és el que fa la infermeria.

La prescripció infermera no és, doncs, una nova competència. Les infermeres prescrivim diàriament i ho fem des de fa molts anys. La llei empara aquesta activitat i això ho estem reclamant des de fa, també, molts anys.

Ara fa 10 anys, el 26 de juliol es va aprovar la Llei 29/2006 «sobre garantías y uso racional de los medicamentos y productos sanitarios», amb l’intent de començar a regular aquest tema, però aquesta llei només reconeixia com a únics prescriptors de medicaments i productes sanitaris als metges i odontòlegs.

El desembre de 2009 s’aprovà la modificació de la llei, i s’incorporaven els podòlegs i infermers. Semblava que avançàvem, però tot va quedar aturat durant 6 llargs anys fins que no es va torna a parlar del Reial decret de la llei a finals de l’any passat.

I va ser precisament el 24 de desembre quan es publica el Decret sobre «indicación, uso y autorización de dispensación de medicamentos y productos sanitarios de uso humano por parte de los enfermeros».

I la llei ens diu que, per poder prescriure, no només haurem de realitzar una acreditació addicional, quan la mateixa formació de grau, i encara més en el cas de les infermeres que han cursat una especialitat, ja la garanteix, sinó que, a més, aquesta prescripció haurà de passar sempre pel metge.

Així doncs, aquest Decret suposa no només no reconèixer la competència prescriptora de la infermera sinó que obvia la capacitat diagnòstica; per posar-ne alguns exemples: les infermeres, ara, no podem administrar una vacuna, prescriure una pomada per a la cura d’una nafra o un material d’incontinència, o el que és pitjor, administrar un fàrmac o posar un sèrum en cas d’urgència vital, sense que abans passi per la benedicció d’un metge. És a dir, si fem la feina habitual, estem incomplint la llei. Sorprenent.

El Partit Popular ha aprovat aquest Reial decret amb l’arrogància de tenir la majoria absoluta, en contra de tota l’oposició política, de la professió infermera i de la majoria dels consellers de salut de les comunitats autònomes que formen part del Consejo Interterritorial de Salud. Per això, 12 comunitats autònomes i moltes organitzacions infermeres a tot l’Estat espanyol ja estan disposades a impugnar-lo.

I a Catalunya què estem fent davant d’aquesta situació? Doncs l’1 de juliol es va signar un acord de regulació a la catalana on el Consell de Col·legis Professionals d’Infermeres i Infermers de Catalunya i la Conselleria de Salut van signar un acord per desenvolupar la normativa pel desplegament de la prescripció infermera a Catalunya.

Però durant 6 mesos no s’ha presentat cap proposta de text, i hem acabat l’any sense normativa catalana. Per això el 23 de desembre es va crear un comitè de crisi format per organitzacions i entitats representatives del col·lectiu infermer a Catalunya.

Estem, doncs, en un atzucac. Si es pensés en el benefici de les persones ateses i en aconseguir un sistema de salut eficient on cadascú doni el millor de la seva professió, mai hauríem arribat a una situació on no guanya ningú.

Ara bé, que ningú dubti que les infermeres, que tenim bastant més senderi que els legisladors, incomplirem la normativa quan ens trobem davant d’un risc vital, ni que la nostra intervenció signifiqui incomplir la llei.

Necessitem un decret que reconegui i reguli el dret a prescriure, amb l’única raó que ja ho fem, que és bo per les persones que atenem, i que ho fem bé perquè som competents per a fer-ho.

*Alba Brugués. Presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC)