Les misèries del litigi de l’art de la Franja

Convido els polítics de Catalunya i de l’Aragó a respondre unes preguntes sobre el litigi de l’art sacre de la Franja de Ponent: per què l’Aragó reclama les obres que estan en museus catalans i no diu res de les moltes altres peces de més valor que hi ha en altres museus espanyols i de tot el món? Per què reclamen les obres un cop salvades i restaurades i no van fer res per conservar-les quan eren als seus llocs d’origen? Per què als veïns de la Franja els cau tan lluny el Museu de Lleida on poden gaudir de totes les obres i en canvi prefereixen anar a l’Hospital Arnau de Vilanova en comptes d’acudir als centres sanitaris d’Osca? Per què la Generalitat no va construir el Museu de Lleida fins que l’Aragó no van començar a reclamar les peces de la Franja? Per què no va fructificar la proposta del president d’Aragó Marcelino Iglesias (natural de Bonansa) i de l’alcalde de Lleida, Antoni Siurana, de crear un museu catalanoaragonès amb seus i fons d’art compartits? La meva resposta a totes aquestes qüestions és que la catalanofòbia dóna vots a l’Aragó i el victimisme dóna vots a Catalunya. I la política és tan miserable que ho estimula.