Les primeres assistentes socials

El dia 4 de novembre de 1972 vaig ser nomenat director de Càritas Diocesana per l’arquebisbe Josep Pont i Gol. Es vivien temps nebulosos en l’àmbit eclesiàstic a causa dels pros i els contres que alguns veien en la nova doctrina emanada del darrer concili Vaticà II. A Càritas, a Catalunya, ens movia la necessitat de fer un canvi ben visible en la seva línia d’actuació sense defugir l’exercici de la caritat. Havíem d’enfrontar-nos als diferents problemes que apareixien a la societat, en alguns casos per manca d’una millor justícia social.

Certament, els temps eren molt canviants però les bosses de pobresa es mantenien i les necessitats socials s’agreujaven dia a dia arran de la creació de nous barris a Reus i a Tarragona, on s’encabien un gran nombre de nouvinguts procedents de llunyans indrets de l’Estat Espanyol que venien cercant aquí una nova terra promesa. Aquests barris naixien i creixien desordenadament sense comptar amb els serveis mínims necessaris per poder conviure-hi com a societat semibenestant. I aquí Càritas hi tenia molta feina a fer, i la va fer des de la línia de la promoció de la persona per integrar-la a la societat.

Vam ser pioners a l’hora de fer front a noves i greus conjuntures ciutadanes que en el transcórrer del temps creixien i s’agreujaven: la marginació social, els maltractaments a persones, la gent gran, els transeünts sense destí, l’atur, les malalties incurables, l’alcoholisme, les drogodependències... Eren noves situacions que fins aleshores gairebé o es desconeixien o el poder menystenia tancant els ulls, però que menaven famílies senceres a patir l’assot de l’abandó, la pobresa i, fins i tot, la misèria que moltes vegades no finalitzava fins la destrucció total, moral o física de les persones.

Per atendre degudament aquesta problemàtica es va crear el servei d’assistència social que aviat es va haver d’ampliar. La primera assistenta social de Càritas va ser la Sra. Capdevila, la qual va servir d’exemple a d’altres que es van incorporar posteriorment, alliçonant-les en saber escoltar, recollir, afrontar, gestionar i resoldre els nombrosos casos que se’ns presentaven diàriament. A Reus, la Sra. Llima va fer la mateixa feina.

Però per mantenir aquest servei calia una suficiència econòmica que no teníem. Les aportacions i les subvencions rebudes a través de l’Arquebisbat i els donatius de particulars no eren suficients. Havíem de pensar noves vies de finançament i una d’important va ser acudir al Diario Español per tal de demanar la publicació setmanal d’un ‘Ventanal de Caridad’.