Les retallades d’ahir són les vagues d’avui

El mes d’agost de 2011 es va reformar l’article 135 de la Constitució per poder donar resposta a l’exigència d’estabilitat pressupostària dictada per la Unió Europea.

Va ser el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, qui ho va fer amb el suport del PSOE i el PP. En aquell moment es van posar les bases d’una política d’austeritat decretada per la cancellera Merkel amb la intenció de fer front a la galopant crisi econòmica. El mes de novembre del mateix any Rajoy va guanyar les eleccions, aprovà la llei de reforma laboral i posà en marxa tot un seguit de retallades que van afectar el sector públic.

A Catalunya el govern de la Generalitat nascut dels comicis de 2010 va passar a mans de CiU i Artur Mas va ser escollit president en segona votació gràcies a l’abstenció del PSC.

Aquell govern també va ajustar-se el cinturó retallant els recursos destinats als serveis públics dependents d’ell, tals com la sanitat i l’educació. I ho va fer amb la imprescindible col·laboració del PP d’Alicia Sánchez Camacho que, amb la seva abstenció, va possibilitar l’aprovació dels restrictius pressupostos de 2011.

Sí; encara que a alguns els pugui provocar l’aparició d’un brot d’urticària només pel fet de llegir-ho, hi va haver un temps, no massa llunyà, en què l’antiga CiU va governar amb l’ajuda parlamentària del PP.

Ho va fer Artur Mas fins que al novembre de 2012, decebut pel fracàs de la reunió amb Rajoy en la que aquest va tancar les portes a qualsevol pacte fiscal per Catalunya i engrescat per l’enorme èxit de la manifestació de l’onze de setembre, va convocar eleccions amb la intenció de superar els escons que tenia aleshores.

El resultat va ser contrari als seus desitjos perquè va perdre dotze seients al palau de la Ciutadella i es va quedar amb cinquanta diputats. L’única possibilitat de governar passava pel suport d’ERC, que li va donar tot i no voler entrar al govern.

També en aquell precís instant va començar la cursa cap a la independència i molts es van oblidar, de manera conscient o no això ho sabrà cadascú, de les retallades que havia començat a implementar el govern del president Mas i que aquesta setmana la tossuda actualitat s’ha encarregat de recordar-nos.

La vaga dels metges d’assistència primària ha pres el relleu a les mobilitzacions de les marees blanques dels últims anys i ha posat les seves reivindicacions sobre la taula: contractació de personal per suplir les baixes no substituïdes que fan que l’atenció per pacient sigui cada cop més curta, recuperació del poder adquisitiu d’abans de la crisi i dotació de recursos als CAP per fer bé la seva feina.

A aquestes mobilitzacions s’hi han afegit també els mestres que aspiren a un increment pressupostari de les partides d’educació, els estudiants que demanen una rebaixa del trenta per cent de les taxes universitàries, les més cares d’Espanya, i els funcionaris que reclamen la devolució de les pagues extres d’anys passats. Les protestes dels que aquests dies s’han fet seus els carrers són també els anhels d’uns ciutadans que veuen com s’han perdut avenços socials que tots creiem consolidats.

Declaracions que no s’entenen

Per això no s’entén que el dirigent de JxCat, Eduard Pujol, digui que les llistes d’espera no són l’essencial i que els problemes que aquesta setmana s’han reivindicat al carrer només serà possible resoldre’ls des de la República. A un problema real, el polític respon amb una realitat virtual o amb un desig que, en no haver-se assolit, es converteix en una cortina de fum.

Després de vuit anys de retallades és al govern de la Generalitat a qui li correspon moure fitxa i governar, perquè el futur de la sanitat i l’educació públiques depenen, en gran mesura, de les seves decisions. Les va prendre en el seu dia el govern d’Artur Mas i ara, que la gran ventada de la crisi sembla haver remès, li toca reconduir- les al del president Torra.

Sense cosir les costures de les retallades iniciades l’any 2011 serà impossible donar sortida a les reivindicacions que s’han sentit aquests dies.