Les terres pantanoses del dubte. Quines conseqüències tindrà el dia d’avui?

«Tot passa i tot canvia. La vida intel·lectual té com a únic patrimoni les terres pantanoses del dubte, el boscatge de la incertesa». Començo l’article recuperant aquestes paraules de Miquel Pairolí perquè penso fermament que la feina dels periodistes és bàsicament fer preguntes i cercar respostes. Sempre m’he resistit a escriure articles d’opinió, però aquesta vegada m’he animat. És Tarragona, la meva ciutat. «Va, sí –vaig pensar– prova-ho. Això sí, res d’escriure de política, que últimament ens hipoteca totes les converses». Doncs bé, aquí estem. La realitat ha espatllat els meus honorables propòsits perquè avui, 16 d’octubre, encetem una d’aquestes setmanes decisives per al procés. I és clar, com a molta gent, el moment em genera desenes de preguntes i em situa en el boscatge de la incertesa. Compartir el que et remou, ajuda.

D’entrada, què passarà avui? S’ha acabat el temps que les dues parts es van donar la setmana passada. Mariano Rajoy vol que Carles Puigdemont li aclareixi, per escrit i amb bona lletra, si dimarts va declarar o no la independència. No hi ha res que faci pensar que Puigdemont farà marxa enrere. Més aviat que assumirà el mandat de l’1-O i tornarà a insistir en el diàleg. Amb què es pot donar per satisfet Rajoy? Si el burofax subratlla simplement que no es va produir cap votació formal al Parlament que declarés la independència, s’aturarà el 155?

Amb tot, el camí dels equilibris per on sembla que Puigdemont vol transitar pot topar amb dos problemes seriosos. Un a casa seva, si es trenca la unitat exhibida fins ara entre PDeCAT, ERC, la CUP i les entitats sobiranistes. És realment un bon moment per exhibir les diferències? Cal barallar-se justament ara? Són discrepàncies de fons?

L’altre entrebanc per a Puigdemont sembla venir de fora. On és la mediació internacional? Sembla una via difícil, ara per ara. I no per falta de candidats que vulguin assumir el paper de mediadors, sinó perquè el diàleg mai serà possible si l’Estat no està disposat a reconèixer que aquí hi ha dues parts. I vet aquí una pregunta que em sembla bàsica: Catalunya serà mai tractada amb bilateralitat? No seria això tant com admetre que és un subjecte polític sobirà? Com surt l’Estat espanyol d’aquest marc mental sostingut al llarg dels segles? És més, està disposat a fer-ho? És per això que algunes veus de l’independentisme reclamen a Puigdemont que tiri pel dret. El diàleg ja vindrà després, diuen.

Més preguntes, enmig de la incertesa. Fins a on està disposat a arribar l’Estat i fins a quin grau s’atrevirà a intervenir la Generalitat? I de l’altre, aniran fins «a les últimes conseqüències», com assegurava Artur Mas en l’entrevista que li feia divendres la Lídia Heredia a Els Matins de TV3? Realment es poden tornar a donar ordres de carregar contra la gent si decideixen manifestar-se per defensar les institucions catalanes? Després de l’acció injustificada i lamentable de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil l’1-O, colpejant ciutadans pacífics que defensaven el seu dret a votar, de veritat l’estat tornarà a cometre aquest greu error? El món tornaria a veure i a criticar unes imatges que mai s’haurien d’haver produït. Mai.

A Madrid, qui té més clar el 155 és C’s. El PSOE ha posat sobre la taula la reforma constitucional i el PP l’ha acceptada amb una discreció sospitosa. Quines possibilitats reals té una reforma constitucional de solucionar el conflicte? Ens apropem inevitablement a unes eleccions?

Per cert, que pràcticament a la mateixa hora que avui arribarà el burofax a Moncloa, el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, i els presidents de l’ANC i d’Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, compareixeran a l’Audiència Nacional per respondre d’un suposat delicte de sedició per les manifestacions massives del 20-S. Atenció a les reaccions, si no tornen tots...

Se m’escapa una última pregunta: algú té un remei natural i barat per desintoxicar-se i desconnectar de la política?