L’esclat de la pólvora. Records de la memòria dels sentits

Hi ha moltes sensacions que et lliguen a la infantesa, molts detalls delicats i subtils que, sense notar-ho, es van convertint en un solatge dens, amarat de tot allò que ens ha acabat transformant, pas a pas, en el que som ara.

Reus, com a pàtria íntima i veritable, em genera infinitat de records d’aquells que van més enllà de la pell, dels que entren pels porus i s’instal·len a l’ànima, peces que es complementen i s’acumulen formant un tot que respon fidelment a les interaccions del pensament i del cor.

De petit, quan algú em preguntava per la meva data de naixement, responia sempre amb la mateixa cantarella, dos dies abans de Sant Pere, una resposta que demostrava, d’una banda, la meva poca memòria a l’hora de recordar coses que no siguin sentiments o abstraccions (que per desgràcia encara conservo) i, de l’altra, la certesa absoluta de creure que tothom sabia situar al calendari la data exacta de la Festa Major de Reus, el 29 de juny, una data realment important i clau.

Parlar de Sant Pere és també fer-ho d’una veritable acumulació de sensacions i de sentiments, d’una munió de situacions que, sota la mirada d’un nen, es convertien en la sublimació d’infinitat de coses amb una grandiloqüència i una emoció que fugien de l’activitat de cada dia.

De tot aquell escampall de meravelles, avui em voldria fixar en una en concret, en un fet singular que s’imposa per mèrits propis per sobre dels altres: la Tronada.

Ja se sap que de petit tot ho veus gran i únic, i per això aleshores estava convençut que no hi havia més tronades al món, que la pólvora, el soroll, l’esclat dels masclets que feia retronar el Mercadal era patrimoni únic de la ciutat de Reus. Amb els anys he sabut que n’hi ha d’altres, però malgrat el coneixement i la certesa, res no m’ha fet canviar d’opinió i a hores d’ara segueixo pensant que la de Reus és la millor amb molta, molta diferència, que és la meva, de fet.

I ho és precisament per aquesta capacitat que tenen les vivències personals de saltar de plànol, de passar de la realitat al somni, de la solidesa intel·lectual a la subtilesa de la imaginació, d’oblidar l’empirisme i traslladar-se al record que es fa més persistent i viu cada dia que passa i, de fet, ja se sap que en aquesta confrontació l’ànima sempre acaba guanyant per golejada.

L’esclat dels mascles que et peta a l’interior de les orelles, l’olor intens i dens de la pólvora, el regust espès del fum que s’enganxa a la boca, la visió del conjunt d’esclats successius entre la boira densa i també el tacte de la gent propera que ‘vol i dol’, que opta per no renunciar a l’experiència però que busca refugi en algú que li brindi una falsa protecció.

Cinc sentits convertits en màgia renovada. I la part més física i professional del procés, el rajolí, les dues pólvores, el paper de diari i la pols d’argila que tapa la sortida i provoca les explosions, el recorregut dibuixat en negre damunt les pedres de la plaça, el dibuix final, tot un ritual cerimoniós que prepara la trentena de mascles que integren cada tronada i el seu esclat sensacional.

En fa l’efecte que hi ha poques sensacions comparables. Si les tronades diürnes són espectaculars, les nocturnes són magnètiques. La combinació de rebombori i foscor és absolutament captivadora

La Tronada és una peça fonamental de la identitat reusenca, potser per això Els Guardadors de la Tronada són un element fonamental a l’hora de mantenir-la viva i en plena forma.

Els Guardadors, una entitat amb més de mig segle de vida, creada l’any 1951 precisament per preservar-la en una època ben difícil, s’han convertit, ara que la pervivència sembla garantida, en un element de projecció, de dignificació, de consolidació i d’adaptació als nous temps. Això ho demostra que des del 2013, entre els dotze membres, els dotze apòstols, hi ha una dona, Mònica Mariné.

Es reuneixen en un indret també carregat de màgia i de simbolisme, el primer pis del Campanar de Sant Pere i tres d’ells, el Guardià, el Donaflama i el Botafoc, són els que entren a plaça amb la vara, el símbol màxim, que cada any incorpora una anella de plata amb el nom del pregoner de la Festa Major i, per tant, el convidat d’honor a encendre la Tronada del vespre i que gaudirà del plaer intens i immens de viure-la des d’una primeríssima, fascinat i envejable primera fila.

Periodista. Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.