Más de Opinión

L'espasa i la balança o: El gran desgavell de la Justícia

Aquest és un dels bons ensenyaments que segons Diògenes Laerci, va exposar Pitàgores. No cal ser gaire espavilat per entendre-ho.

Jaume Nolla

Whatsapp
Jaume Nolla. Foto: DT

Jaume Nolla. Foto: DT

El desgavell judicial és enorme. No només per les maniobres fosques i poc democràtiques de les altes cúpules de la judicatura espanyola, sinó que el despropòsit arriba fins i tot a les argumentacions de les sentències.

I no cal dir el paper poc galdós d’alguns polítics que, o bé estan mal assessorats, o bé fent-ho expressament, causen daltabaixos notables: per exemple, el que fa referència a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Quan Pitàgores deia que no es pot passar mai per damunt d’una balança, no es referia només a saltar-se la llei. Es dirigia envers aquells que han d’impartir justícia i, per tant, haurien d’actuar amb imparcialitat i equitat.

A Catalunya, amb la Justícia, tenim un problema afegit d'ençà del Decret de Nova Planta de Felip V 

Els més joves no ho recordaran, però l’any 1985 l’aleshores batlle de Jerez de la Frontera, Pedro Pacheco, va pronunciar una frase que es va fer cèlebre: «La justicia es un cachondeo».

Fou una afirmació en calent, la resposta a una decisió judicial de suspensió d’enderrocar un xalet de Bertín Osborne, presumptament construït il·legalment. 

La frase va causar un gran malestar i d’aleshores ençà, jutges i jutgesses, com a poder en teoria  independent (recordeu les paraules d’Alfonso Guerra: «¡Montesquieu ha muerto!») semblen surar per damunt dels altres poders, fent i desfent sense vergonya i segons unes intencionalitats majoritàriament incomprensibles per al ciutadà normal.

També cal dir que, temps després, el sr. Pacheco va ser condemnat tres cops a uns quants anys de presó per prevaricació i malversació de cabals públics. Hauria estat bé recordar-li: «Només qui estigui sense faltes, que retregui tot allò dels altres».

A més, a Catalunya, amb la justícia, tenim un problema afegit d’ençà del Decret de Nova Planta de Felip V. Els magistrats no només no entenen el català, sinó que, com ja t’avisen alguns advocats, segons el jutge que et toqui, val més que no et vingui l’acudit de demanar parlar en català a la sala, perquè ja pots haver begut oli.

La dama de l'espasa i la balança té un defecte al·legòric. La Justícia no pot dur cap bena als ulls

Hi ha una frase extraordinàriament actual d’Antoni Rovira i Virgili: «Dins la classe dels funcionaris de la justícia és on més sovint es manifesten els casos de catalonofòbia». Ho va escriure el 1914.

Crec que el problema bàsic de la Justícia rau en el moment que la seva figura va patir una tergiversació simbòlica. La dama de l’espasa i la balança té un defecte al·legòric que caldria corregir. La Justícia no pot dur cap bena als ulls.

Si fem cas a les notícies que tenim de l’antiguitat, la deessa Justícia, segons l’escriptor romà del segle II, Aulus Gellius, era representada per la figura d’una jove verge que, atenció, té els ulls de visió extremadament aguda amb un collaret amb un tercer ull dibuixat per fer entendre que a la Justícia li cal molt bona visió a part de l’equitat que representa la balança i el discerniment que simbolitza l’espasa.

Curiosament, no és fins a finals del segle XV on comença l’error a causa de la publicació d’un llibre que es va titular Das Narrenschiff (El vaixell dels bojos), una obra satírica escrita per Sebastian Brant el 1494 i que va tenir moltes edicions en diversos idiomes.

En aquest llibre apareix la il·lustració d’un personatge que no toca ni quarts ni hores i que embena els ulls a una dama que representa la Justícia. L’autor pretenia denunciar l’estupidesa de l’acció i volia recordar als lectors la necessitat de restablir a la Justícia la fortalesa aguda de la seva visió.

Què va succeir? Allò que passà en una societat com la renaixentista que esdevingué superba. Molts artistes van creure que, lluny de la intenció de l’autor, tenint la Justícia amb ulls embenats s’oferia una garantia d’imparcialitat, quan en realitat era un signe de bogeria. Si la Justícia és cega, mai no pot impartir justícia.

Modestament, crec que des d’aleshores, el carro va pel pedregar. L’única recomanació que podem gosar fer als senyors jutges és la que in illo tempore ja ens va suggerir Quiló d’Esparta, un dels famosos set savis de Grècia: «Fins i tot sent sever, comporta’t amb calma; val més el respecte que no pas la por».

Fill de Vilallonga del Camp, ja fa un grapat d’anys. Periodista de vocació, dels darrers, per això en l’actualitat se’m considera un outsider. Guionista de ràdio, autor de diversos llibres, pròlegs, una obra de teatre que em va representar amb gran professionalitat els de La Vitxeta, i, en general: home de molts oficis, pocs beneficis.

Temas

Comentarios

Lea También