L´esperança d´un Nàstic per a la diversitat

Fins fa uns dies podríem parlar d’un camp classificatori, un camp en què et podia condicionar pel sol fet d’anar amb cadira de rodes, ja que tan sols podies accedir a preferent (parlant arquitectònicament), atès que les altres parts del camp, no disposaven de cap recurs ni accessibilitat per a persones amb aquest tipus de diversitat funcional.

Avui dia, aquesta instal·lació d’àmbit municipal i utilitzada per una entitat més que centenària està de reformes. No sabem si per la futura celebració d’uns suposats Jocs del Mediterrani o bé per una rentada de cara que, sincerament, ja tocava. Estic parlant d’unes reformes en el que s’estan veient unes millores. On fa uns dies els accessos eren incongruents (el que es consideraven rampes eren realment pendents exagerats afegint-hi que estaven obstaculitzades pels torns de picar entrades) i ara, es pot anar veient unes escales suprimides i substituïdes per un canvi de nivell gradual, esperant si més no, que aquestes modificacions siguin aplicades a part del camp. (o allí on es puguin realitzar).

D’aquesta manera tal com la mateixa entitat des de l’àmbit social va impulsar un projecte anomenat Nàstic Genuine, un projecte integrador per a persones amb diferents discapacitats intel·lectuals, carregat de valors, de trencar obstacles i sobretot d’inclusió, tinc l’esperança que arquitectònicament es vagi produint un canvi en el camp amb els mateixos valors, convertint-lo accessible per a tothom i que no tan sols es moguin per una normativa sinó perquè es converteixi en una obra útil, accessible i còmoda.

Roser Costa Albiol

(Tarragona)